Molts, massa, han pensat, o malpensat, que el seu compromís d'adjunt a la direcció esportiva amb Zubizarreta és un premi de reconeixement a un jugador que tenia dos anys més de contracte al primer equip del Barça. Que per coherència amb ell mateix i honestedat esportiva i personal ha renunciat a un munt de diners, però que, amb aquest nou treball en el club, la directiva s'ha cobert les espatlles pel que pugui ser.

En tots els esports, la personalitat d'un jugador, malgrat que sigui el professional més ferm, apareix. Si, a més a més, com en el cas de Puyol, l'hem vist una colla d'anys, és difícil no creure que tots el coneixem una mica. Confiem en nosaltres mateixos, en l'empatia que ens provoca la seva forma de jugar i lliurar-se al futbol. És un comportament propi d'una persona honesta i sincera, transparent.

Si en veure Cristiano, jugador a part, tots pensem que al darrere hi ha un immadur notori, de nivell normalet, carregat de milions; o si en Messi veiem un jugador excel·lent que en el futbol té massa de la seva vida i ara potser està en conflicte amb si mateix –això és, fer-se gran, pare de família amb l'entorn que sempre l'ha protegit, dels seus més propers al Barça, dels aficionats als triomfs continuats...; per això ara sembla que aparegui un Messi adult que ha de decidir el què i el com de tot el seu futur immediat–; en Puyol només podem veure coherència, des del primer dia a avui. Quan cregui que estigui al corrent del que es mou al costat del futbol professional serà titular indiscutible; amb Zubizarreta i qui sigui, farà equip. Farà Barça. Al cap i a la fi, és com els milions de culers que estimen el club que creuen que les persones i els càrrecs hi són, però que el substancial és el Barça. El protagonisme excessiu, per als mediocres.