Un discurs propi i identitari

L'Espa­nyol ha pas­sat, en només dues set­ma­nes, del des­encís i la frus­tració per un final de lliga trist i deca­dent a rege­ne­rar-se a còpia d'il·lusió com un au fènix. L'eix ver­te­bra­dor d'aquesta catarsi col·lec­tiva té el seu pal de paller en el nou tècnic: Ser­gio González. L'entre­na­dor només és la punta de l'ice­berg d'un movi­ment més pro­fund i de cer­cles concèntrics al qual s'està sot­me­tent l'enti­tat blanc-i-blava. L'aposta valenta de donar la ban­queta a Ser­gio González és un ele­ment més del modus ope­randi que porta cui­nant a foc lent la direc­tiva des del novem­bre del 2012. Els pro­ble­mes econòmics seguei­xen pre­sents i latents en el dia a dia de l'enti­tat, però davant l'adver­si­tat monetària el club ha per­se­ve­rat en la seva volun­tat de traçar un model defi­nit de club amb un ADN propi ben mar­cat i, el que és més impor­tant, una manera de fer i pen­sar les coses. A la figura de Ser­gio s'hi afe­gei­xen les altres dues potes espor­ti­ves: el duet del fut­bol de base for­mat per Jordi Lardín i Àngel Mora­les i el direc­tor espor­tiu, Òscar Perar­nau. Qua­tre homes que han mamat espa­nyo­lisme i que tenen sen­ti­ment de per­ti­nença al club. Ente­nen i com­pre­nen el que és ser de l'Espa­nyol. En l'uni­vers blanc-i-blau les crítiques acos­tu­men a ser furi­bun­des i sense un espai per a la reflexió. Ara, per fi, sem­bla que s'ha arri­bat a un con­sens ampli entre la massa social que torna a recu­pe­rar l'orgull per uns colors. L'embol­call d'il·lusió del pro­jecte espor­tiu no ha anat acom­pa­nyat de cap fit­xatge mediàtic, sinó d'un de casolà, el de l'entre­na­dor, que ha vist com la imatge de la ins­ti­tució en sor­tia reforçada. Un tsu­nami de can­vis que també afecta la imatge cor­po­ra­tiva del club, que ahir va ence­tar la cam­pa­nya d'abo­na­ments amb el lema Mera­ve­llosa mino­ria. Una manera de crear imatge de marca sense caure en les com­pa­ra­ci­ons. Es tracta de fer camí, de traçar un rumb clar i de creure en les teves con­vic­ci­ons. Sor­tirà més bé o més mala­ment, però ara hi ha una estratègia clara, diàfana i trans­ver­sal en tota l'enti­tat. Tot­hom se la creu. I és que ara es parla la mateixa llen­gua.