L'estiu serà mogut a can Barça, segu­ra­ment seguint la tònica d'aque­lles pre­tem­po­ra­des d'ara fa uns anys, quan l'equip s'havia de remo­de­lar cada estiu i s'abo­nava l'ambi­ent perquè alguns dia­ris espor­tius d'aquest país, par­ti­sans i de club, s'eri­gis­sin en la bíblia del bon culer. Luis Enri­que arriba amb la fama de ser un paio dur –va diri­gir el filial amb mà de ferro–, però també amb capa­ci­tat de lide­ratge i de saber tro­bar els lide­rat­ges perifèrics que poden grei­xar i fer moure l'orga­nit­zació. Un home que sap com­bi­nar la psi­co­lo­gia amb el bon tre­ball sobre la gespa. Lucho sap què s'hi juga tor­nant a Bar­ce­lona després del fracàs de l'argentí Mar­tino i l'època dau­rada del guar­di­o­lisme.

Segu­ra­ment, el seu caràcter serà la clau per evi­tar que cai­gui en les temp­ta­ci­ons de la ban­queta blau­grana: miti­fi­car l'estil del dream team, voler emu­lar Josep Guar­di­ola i con­si­de­rar el sacro­sant 4-3-3 (amb Leo Messi com a referència, és clar) com a essència de l'estratègia de l'equip. El gran error del mala­gua­nyat Tata Mar­tino, qui no va poder (ni voler) enfron­tar-se amb les essències de la cule­rada per por que el tit­lles­sin d'heretge després d'anys d'eufòria cons­tant. Gerardo Mar­tino tenia noves idees –no en tinc cap dubte, sobre­tot després d'ana­lit­zar els pri­mers par­tits d'aquesta tem­po­rada ja aca­bada–, però va ser incapaç d'impo­sar-se a la pressió que sig­ni­fica ser entre­na­dor del pri­mer equip del Barça i, sobre­tot, al com­pli­cat entorn. Àlex San­tos, col·labo­ra­dor d'aquest diari, ja ho explica ben clar: “L'entorn, el circ mediàtic del Barça.”

Lucho ha cres­cut al club i n'ha estat un dels emble­mes pas­sats. Pos­si­ble­ment, això també juga a favor seu, i explica la manera com va plan­te­jar la roda de premsa de la seva pre­sen­tació: posada en escena segura, clar en les for­mes i con­tun­dent en el fons. Però el que Lucho no podrà can­viar són les mane­res de fer d'una junta que, de moment, sem­bla més pre­o­cu­pada per l'estètica que per escriure la prosa de la quo­ti­di­a­ni­tat. El perill de tot ple­gat, que l'estiu es con­ver­teixi en un ball de fit­xat­ges, alguns d'un preu impa­ga­ble, o deci­si­ons ins­ti­tu­ci­o­nals sim­ple­ment per il·lusi­o­nar un segui­dor que ja torna a tocar a de peus a terra i s'adona que això del fut­bol són cicles. Lucho pot­ser haurà de treure el fuet.