França
Curiosa coincidència, aquesta. El rei d'una dinastia franca (de França, és clar) abdica a Espanya al mateix temps que es confirmen els temors que hi ha a l'estat peninsular que el FC Barcelona se'n vagi a jugar a una altra lliga (la francesa, oh là là) just l'endemà que Catalunya sigui independent. És clar que no volen que ho siguem, però en tenen tan estudiades les conseqüències (les negatives les fan públiques i les positives bé que se les guarden) que s'han oblidat de fer un pla intel·ligent per impedir-ho.
La França de Manuel Valls, que és català, republicà i barcelonista, observa amb un interès gens dissimulat tot el que està passant a casa nostra. Que Espanya, enemic territorial des de temps immemorials, s'enfonsi en la misèria institucional, la corrupció i la crisi econòmica no és un problema per a l'IBEX 35 de París, més aviat tot el contrari. I si el país queda escapçat territorialment, oli en un llum. No voldria el Barça, per exemple, que el Real Madrid, perdés els seus jugadors més rendibles al camp? Són els vasos comunicants, una llei de la física immutable, un guanya i l'altre perd.
França, de moment, s'agafa al ferro roent que la consulta del 9-N és un afer intern per no pronunciar-s'hi, però els avantatges que suposaria per a la seva república un aliat mediterrani com Catalunya són de tanta envergadura que els seus serveis secrets –bastant més eficients que els del CNI– ho deuen haver fet saber sobradament al sector més interessat en l'afer, l'econòmic, que tindrà al davant seu un client –Catalunya– amb gran capacitat adquisitiva i amb necessitats de consum ben interessants per a les companyies nacionals franceses: energia, aigua, telecomunicacions, transport, etc.
Que el Barça pugui marxar d'Espanya cap a França, on Qatar –una altra coincidència– hi té un poder enorme, ha encès algunes alarmes a la capital del regne, que fa temps que també observa amb una barreja de sorpresa, indignació i impotència els crits d'“independència” al Camp Nou en el minut 17:14 de cada partit. Potser el futur del Barça i del país depenen, com deia l'ara aporrinat Pasqual Maragall, d'una francofonia pràctica en què els llaços de les necessites comunes enforteixen les dues repúbliques al davant d'una monarquia en retrocés. És un moviment similar al que fa Alex Salmond, que explica que Escòcia s'ha de semblar més a un estat escandinau, amb tot els profits democràtics que això implica, que no pas al seu veí britànic.
Un company recorda que el Barça cobra més de 100 milions de drets televisius en la lliga espanyola i que a França no arribaria als 40. Però per als inversors del país veí del nord, l'oportunitat de reunir París, Mònaco, Marsella i Barça en una mateixa lliga augmentaria el valor de la competició de manera exponencial. Fer aquests càlculs sembla una bogeria, però mentre no s'aprovi la consulta el futur de Catalunya s'allunya cada dia més de la corona de Castella. L'única fórmula que té Espanya per frenar el procés és, quina paradoxa, acceptar la consulta i fer una campanya intel·ligent per guanyar-la. A França, mentrestant, callen i observen.