Els hipotètics 720.000 euros que els jugadors de la selecció espanyola de futbol s'embutxacarien per guanyar el mundial. I fins i tot per ser a la final, i perdre-la, encara cobrarien el mateix que l'equip rival per guanyar el títol. On és l'escàndol? Que en altres modalitats els mateixos esportistes s'hagin de pagar de la seva butxaca els desplaçaments per competir a escala internacional i, en molts casos, ni tan sols hi puguin anar per aquest mateix motiu? Perquè, ahir, Espanya encara va poder participar en la prova de relleus del campionat d'Europa de BTT –són quatre, en les categories elit, sub-23, júnior i elit femenina– que es fa a Alemanya. En l'últim mundial, a Sud-àfrica, no van poder córrer perquè no hi tenien la dona (catalana, per cert). No s'ho va poder pagar.

Després hi ha l'argument que l'import de les primes ve dels patrocinadors, que com tothom sap i entén perfectament aposten pel futbol perquè el retorn de la inversió no només està garantit sinó que els surt rendible. És clar. Només cal posar les notícies, veure els temes que ocupen la presumpta informació esportiva i fer càlculs. Les notícies, mare meva. Bancs rescatats amb diner públic i amb directius que tornen la pensió i en paus. Polítics i polítiques demanant que es condemni la violència al carrer quan encara és l'hora que els partits que representen, finançats amb diner negre (a sobre), hagin condemnat públicament un règim totalitari imposat per els armes. Decrets llei aprovats mentre es jugaven partits Barça-Madrid, reformes de la Constitució que ni tan sols van votar, al contrari... a la carta, l'Íbex 35, rebaixes dels impostos al joc. No, no es pot barrejar, política i esport. Per això fa quinze dies, en les dues principals cadenes públiques –l'estatal tenia 160 enviats especials, per un partit– vam poder presenciar, en prime time, per descomptat, l'abraçada de tots dos... Bé. Tenim pressa. Però ho volem tot, eh!