La itinerància és virtut
Es miri per on es miri, no hi ha cap esdeveniment de clubs a Europa que pugui equiparar-se a una final a quatre. L'encant de reunir, en un cap de setmana i a la mateixa ciutat, els quatre equips més qualificats –amb les seves aficions– per disputar-se el tron continental en partits de no-retorn no té preu. I, si bé es tracta d'un format molt obert a sorpreses, aquest fet és el que precisament el nodreix. Només cal veure els desenllaços en les últimes setmanes de la de bàsquet a Milà i la d'handbol a Colònia, totes dues guanyades per equips que quan faltava poc per acabar les seves semifinals, semblaven presa fàcil per als seus rivals. Al final, i contra qualsevol pronòstic previ, el Maccabi i el Flensburg van acabar coronant-se de forma respectiva.
Em fixo en aquests dos casos concrets perquè són els esports que més massa de seguidors mouen –en futbol, és utòpic pensar a aplicar un tipus de format així, per qüestions de logística, seguretat i impossibilitat que un equip disputi dos partits en tres dies– i han sabut canalitzar i teixir al voltant de l'esdeveniment actes fins a convertir-lo en un escenari immillorable per vendre el producte i ampliar mercats. Després d'anys i panys disputant la final a doble partit, l'handbol va decidir-se a adoptar el format de final a quatre –molt més interioritzat en el bàsquet, amb tradició de fa dècades– a partir del curs 2009/10. I, des de llavors, l'èxit ha estat tan rotund que, setmanes abans de la seva disputa, les 20.000 localitats disponibles ja estan exhaurides. De fet, ara –i això és mèrit del model alemany, únic en previsió i organització de competicions esportives– hi ha la meitat de la capacitat exhaurida per a l'edició del 2015. I tot just fa una setmana que ha acabat la del 2014. Com en els cinc anys previs, tornarà a ser l'escenari de la cita el Lanxess Arena de Colònia, que també l'acollirà una setena vegada en virtut de l'acord amb l'EHF per la temporada 2015/16. I és precisament aquest punt el que em grinyola. Puc entendre que s'ha trobat en la localitat alemanya el lloc ideal per ubicació, tradició i atracció comercial, però la gràcia de disposar d'un caramel tan atractiu és passejar-lo a tot Europa, fer-lo itinerant. No em puc creure que al Vell Continent no hi hagi ciutats que congreguin arguments similars a Colònia. En el bàsquet es fa i, si bé no sempre les coses surten com l'Eurolliga voldria –el de Londres, el 2013, n'és el cas més recent–, majoritàriament els resultats són satisfactoris.
A aquest fet, se n'hi podria afegir un altre de més objectiu. Més rotund. De les cinc finals a quatre d'handbol disputades fins ara, quatre han estat per a equips alemanys. La que no ho ha estat va ser del Barça (2010/11). La dada, perfectament possible si es té en compte el potencial de la Bundesliga, és sagnant si es compara amb el que passava abans. En les 26 edicions prèvies a la implantació de la final a quatre –es feia en eliminatòries d'anada i tornada–, tan sols n'hi va haver dos, de campions: el Magdeburg (2001/02) i el Kiel (2006/07). Seria d'il·lús pensar en la casualitat per justificar un punt d'inflexió tan marcat. Si bé el Lanxess Arena es vesteix de territori neutral en la fase final de la lliga de campions, és evident que no ho acaba de ser. Els equips alemanys s'hi troben còmodes, sensació atiada perquè a les graderies els seus aficionats són majoria. I, de tothom és sabut el pes que té el factor pista en l'handbol en partits de màxima igualtat a Europa. Quantes eliminatòries impossibles han estat aixecades en el bullici d'un pavelló? L'última, la del Barça contra el Rhein-Neckar.
Si amb vista al curs 2015/16, l'EHF ja ha anunciat l'ampliació d'equips i de partits, no seria sobrer plantejar-se la itinerància de la final a quatre a partir del 2017. S'ha d'arriscar i democratitzar l'handbol d'elit.
