El triomf de la frivolització
el jugador
que no es faci
un ‘selfie'
no hi serà comptat,
com a la taula d'en Bernat
Des de fa massa temps, tinc el convenciment que els partits de futbol han deixat de ser el subjecte protagonista i s'han convertit en l'excusa per vendre el que sigui, en les interminables prèvies i en els inacabables postpartits. També fa la impressió que tot està guionitzat, especialment pel que fa als discursos de la tropa de tertulians i gurus varis, que només pensen a diseccionar els partits per portar l'aigua al seu molí. A l'estil de la majoria dels polítics després de les eleccions, en què tots o gairebé tots sembla que han guanyat, ells també proclamen que l'han endevinada i que tenen raó. El resultat és que, a poc a poc, la música lògica que crea al seu voltant un esport com el futbol s'ha acabat convertint en un soroll eixordador que tapa les melodies. No es tracta que no hi hagi opinions ni opinadors, només faltaria: primer perquè tothom té dret a dir-hi la seva i segon, perquè n'hi ha que la practiquen de manera excelsa i exquisida. El problema és que hem convertit el que és superficial en estructural i el que hauria de ser troncal s'acaba transformant en adjacent. La frivolització, que ja fa temps va aterrar a la premsa dita del cor; l'exageració; la repetició fins a l'absurditat i la magnificació de qualsevol anècdota o rumor fins a voler vendre'l com a substància informativa de primer ordre, ens han portat per aquest pedregar, i això afecta tant els mitjans escrits, com la televisió, la ràdio i moltes plataformes. I el problema és que s'etiqueta com a periodisme esportiu, quan són xous, programes d'entreteniment –alguns amb més gràcia, d'altres no en fan gens–, que prenen com a excusa el futbol.
Enmig d'aquest panorama, demà s'obre la vintena edició del mundial, al Brasil,i serà la primera en què es viurà, en tot el seu esplendor, la irrupció d'una altra plataforma que s'utilitza per incidir en la frivolització: Twitter. De fet, abans d'iniciar-se la competició, ja hem tingut el primer capítol del que ens espera: sembla que la selecció i el jugador que no es faci un selfie no hi serà comptat, com a la taula d'en Bernat. És clar que si Ellen Degeneres, en els Oscars, i Barack Obama, en l'enterrament de Mandela, se'n van fer i tothom n'anava ple... L'altra versió que triomfa és la de jugadors que es burlen de companys que dormen; una brometa intranscendent que es converteix en element de referència gràcies als retuits sense fi.
Sort que encara queden refugis, en tots els suports que hem citat, per poder disfrutar d'anàlisis fonamentats del joc i d'aportacions periodístiques enriquidores, allunyades de la recerca del cop d'efecte fàcil i buit. De fet, aquest serà un dels al·licients d'aquest mundial, al marge de disfrutar dels partits: discernir, d'entre tot el soroll mediàtic, les ofertes sòlides que ens aportin coneixements i ens ofereixin l'essència del que passarà, dins i fora dels estadis.