Som molts, cada cop més, els que pen­sem que a can Barça s'imposa un canvi de direcció i que l'actual direc­tiva no només ha comès prou pecats per ser relle­vada, amb urgència, sinó que esdevé una llosa per a un pro­jecte de futur. Pri­mer, per l'escassa legi­ti­mi­tat. Segon, perquè hi ha gent pre­pa­rada per pren­dre el relleu. I ter­cer, perquè és el soci qui ha d'ava­lar a les urnes aquest procés de canvi i reno­vació al Barça.

Si el soci deter­mina que ha de ser una can­di­da­tura lide­rada per l'actual junta o nas­cuda de l'actual junta la que ha de con­duir aquesta nova etapa del Barça, res a dir, així sigui. Però és impres­cin­di­ble un man­dat social sor­git de les urnes, les matei­xes que van cas­ti­gar Laporta en un referèndum sal­vat in extre­mis, les que van sen­ten­ciar els seus relleus fallits.

Jan Laporta es tor­narà a pre­sen­tar per poc que pugui. També Agustí Bene­dito. Tots dos amb empenta, tots dos amb il·lusió, tots dos en sin­to­nia amb el país i el moment apas­si­o­nant que vivim. Un, va ser pre­si­dent i la fama el pre­ce­deix. I això que és un han­di­cap –vista la ter­ri­ble cam­pa­nya de des­pres­tigi que va patir– a alguns ens fa pen­sar que dels errors també se n'aprèn. I d'errors en va come­tre, el Jan, i en el dar­rer tram del seu man­dat es van mul­ti­pli­car. No només errors de gestió, també d'entorn i de presa de deci­si­ons. Però és indis­cu­ti­ble­ment el pre­si­dent de més èxit de la història, és el pre­si­dent que va can­viar el club i es mereix, sens dubte, un reco­nei­xe­ment i una segona opor­tu­ni­tat. Pel que fa a Bene­dito, no puc dei­xar d'expres­sar que es mereix que li fem con­fiança. S'estima el club, s'estima el país i s'ha sabut envol­tar de bona gent.

Si demà anés a votar una can­di­da­tura con­sen­su­ada pels dos, la vota­ria a ulls clucs. La pena és que em volen fer triar. I ales­ho­res és quan em com­pli­quen la vida. Només els recor­da­ria, cosa que vaig tenir ocasió de sug­ge­rir a ambdós simultània­ment, que els desitjo el millor, però que, arri­bat el moment, en plena con­tesa elec­to­ral i comp­tant que com­pe­ti­ran, que s'imposi la gene­ro­si­tat. I si en la recta final un d'ells, clara­ment, es queda sense pos­si­bi­li­tats, que tin­gui el coratge i la gene­ro­si­tat de renun­ciar en favor de l'altre. El que no podria pas­sar és que l'un per l'altre, mirant-se de reüll, rega­les­sin les elec­ci­ons a un ter­cer en discòrdia; si han de seguir els hereus del Rosell, que no sigui con­tra l'opinió de la majo­ria expres­sada en sen­gles can­di­da­tu­res.