Tot aquest embolic sobre si hi va haver o no irregularitats per part de la FIFA en la designació de Qatar com a seu de la copa del món de futbol del 2022 m'ha portat a fer un viatge en el temps fins a final del segle passat. Concretament fins al novembre del 1998, quan una emissora de televisió local de Salt Lake City va revelar que el comitè organitzador dels Jocs Olímpics d'hivern que s'havien de fer a la capital de l'estat d'Utah l'any 2002 havia estat atorgant beques a fills de membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) a canvi del suport que li havien donat en l'elecció de la seu olímpica. Dies després, el suís Marc Hodler, membre del COI i expresident de la Federació Internacional d'Esquí, va confirmar les irregularitats. L'escàndol va sacsejar les centenàries estructures del COI i va posar contra les cordes el seu president, Joan Antoni Samaranch.

I què m'ha portat a fer aquest viatge en el temps? Doncs llegir i escoltar el que es diu ara sobre la FIFA en general i el seu president en particular i el que es va dir llavors sobre el COI i Samaranch. Parlo dels mitjans de comunicació d'Espanya i de Catalunya, òbviament. Els mitjans britànics o francesos estan donant al cas de Qatar una canya semblant a la que van donar al cas de Salt Lake City. Aquí no. No és la meva intenció defensar la FIFA, ni Blatter, ni, encara menys, Qatar. Només vull deixar constància de les diferents vares de mesurar usades.

El poder que té Blatter en la FIFA i el que tenia Samaranch en el COI són molt semblants. Quasi omnipotents. Samaranch va manar del 1980 al 2001 i Blatter és president de la FIFA des del 1998. Samaranch es va fer canviar les normes a la seva mida per seguir presidint el COI mentre va voler. Dimecres, el congrés de la FIFA va rebutjar posar límit d'edat o de mandats a la presidència. Blatter té 78 anys i està en el quart mandat. I membre del COI des del 1999.

Només cal fer una ullada a les hemeroteques per veure que ara tota la culpa, o quasi tota, és de Blatter i fa setze anys, Samaranch va ser víctima d'un sistema que portava incorporat la temptació de la corrupció. Un sistema que ell volia reformar, però que no va poder fins que va petar tot. Llavors ell, que feia divuit anys que manava amb mà de ferro, es va posar al capdavant, com l'última esperança de l'olimpisme, per reformar-lo. Vaja, que és com els caps executius dels bancs, quan diuen que ells no tenen cap responsabilitat en tot el que ha passat. La crisi del COI, doncs, va ser cosa de quatre corruptes, la majoria de països del Tercer Món. En les seves Memorias Olímpicas, Samaranch retreu a Hodler que hagués atiat l'escàndol donant-li publicitat en comptes de parlar-ho en l'executiva. També fa una afirmació molt significativa: “Des del punt de vista econòmic, tot plegat no arribava a un milió de dòlars. La nostra sorpresa va ser comprovar que, al mateix temps convivíem amb un escàndol de milers de milions de dòlars en ajudes irregulars de la UE a Rússia. Ningú tenia interès a investigar-ho. Tota l'artilleria era per a nosaltres.” La corrupció, doncs, es mesura per les quantitats, no pel fet en si. I la culpa, de la premsa anglosaxona. La mateixa que ara encapçala la denúncia de Qatar. Ara és paraula de llei. Fa setze anys, la denúncia sobre el COI va ser un atac a Samaranch perquè els anglosaxons volien recuperar el poder perdut en l'esport mundial. Dues èpoques, dos casos, dues vares de mesurar. Tot, corrupció.