Opinió

Indignats

Part de l'èxit del futbol i de l'aparell mediàtic que du incrustat rau en la seva capacitat per provocar indignació

Van veure el formidable xoc de colossos que va ser, un cop més, la final de Roland Garros? L'hipnòtic espectacle que, com sempre, van servir Nadal i Djokovic? En el tennis, que és el que ara tenia a mà, les grans exhibicions que imanten la vista a la televisió són la norma quan topen dues primeres espases. No és el cas del futbol, que és el que ens entusiasma massivament, i on els xocs entre els primers de la classe sovint se salden amb tantes dosis d'emoció per l'espectador aficionat a un dels rivals com d'inabastable d'avorriment per la resta. Les lliçons trigonomètriques que no fa tant eren marca Barça, o marca Espanya, són l'excepció, també en l'elit de l'elit, i a la final de la Champions em remeto.

Però és sabut que bona part de l'addicció al futbol no rau en el virtuosisme i l'exhibició atlètica, sinó en la salsa. Les salses. Una de les principals, la polèmica. I apostaria que ha passat sempre, però ara, com amb tot, d'esbronc n'hi ha més que mai. I de motius per a la indignació. Perquè al final un s'ensuma que, com amb les tertúlies, bona part de l'èxit del futbol i l'aparell mediàtic que du incrustat s'explica per la seva capacitat per provocar indignació. I si a això li sumen que indignar-se i fer esmenes a la totalitat i singlots antisistèmics sustentats sempre en la superioritat moral pròpia i la responsabilitat inevitablement aliena s'ha posat tan de moda, el boom del futbol i els dispositius mediàtics que el projecten, embalats fins a l'infinit i més enllà de les audiències, s'entén de forma cristal·lina: no paren de servir ítems potencialment indignants. Mirin els preliminars mundialistes, atapeïts d'ímputs que res tenen a veure amb el gaudi del joc, plaer cada cop més rar, sinó dissenyats perquè uns o altres s'estripin la camisa. Hi ha qui s'indigna per les primes de la roja, tot i que no surten de cap calaix públic i que la meitat aniran a parar, via IRPF, al calaix públic. O amb el fitxatge de Cesc pel Chelsea: els uns per inoportú, que la concentració de la roja és sagrada; els altres per barat, que 33 milions d'euros no són res, i els de més enllà, per traïdor a l'Arsenal i/o a l'antimourinhisme del que va ser paladí. O amb les autoritats brasileres, tan insensibles i blindades. O amb Pelé i/o amb Maradona, que es van indignant mútuament. O amb el Mònaco, pobre Valdés. Només ha faltat un jabulani.

I mirin, ja amb la pilota rodant, de què es parla. No pas de Neymar, tot i la classe i el doblet inaugurals. No. Acaba el primer partit –i el segon, i el segon– i a les xarxes i les tertúlies i els bars se segueix protestant. I pels àrbitres! I sí, ja hi ha errades de l'alçada d'un campanar adornant aquesta copa del món encara en bolquers. Però estaria bé que –per què no ara, al Brasil?– abans que el poble, extasiat d'indignació i embafat de salsa, comenci a clamar que els àrbitres són periclitada cultura de la transició, algú faci un pas enrere i proposi alguna cosa perquè comencem a (re)aprendre a disfrutar d'un partit de futbol com si fos de tennis.@IvanVila_PA

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)