Un gol per cada punta de l'estrella

“Silenci, el campió comença a jugar!”, voci­fe­ra­ven els locu­tors de les Espa­nyes a l'inici del matx. Pobres. Amb el cata­clisme ja con­su­mat i els holan­de­sos, que al començament sem­bla­ven poca cosa i al final, els reis de la barra lliure, els de Tele 5 encara mos­tra­ven un to des­a­fi­ant: “Què tre­moli el Bra­sil!” En fi, uns altres que tam­poc no han sabut/vol­gut fer la tan com­pli­cada però indis­pen­sa­ble tran­sició; uns altres que tam­poc no han entès res de res. Malau­ra­da­ment, i sap molt, però molt, greu dir-ho, a nosal­tres aquesta pel·lícula ja ens sonava d'alguna cosa.

La humi­li­ació ina­pel·lable que va patir la marca España fut­bolística con­tra l'Holanda més inex­perta dels últims mun­di­als i alhora la més entu­si­asta, ha dei­xat lite­ral­ment gro­guis els ana­lis­tes espa­nyols. Però, que no van veure el que va pas­sar l'any pas­sat en aquell bunyol de la Con­fe­de­ra­ci­ons? Més que un pro­blema d'estil –a més d'un des­a­graït li ha fal­tat temps per rene­gar del que els espa­nyols, en una mos­tra de mal gust irri­tant, en diuen tiqui-taca– va ser de falta de to com­pe­ti­tiu escan­da­losa. De fet, en la pri­mera part, amb els holan­de­sos una mica espan­tats i amb molt poquet fut­bol, els ibèrics tenien la situ­ació força con­tro­lada. Però en la segona, allò va esde­ve­nir una lluita molt desi­gual entre onze fut­bo­lis­tes pro­fes­si­o­nals i uns altres –amb tots els res­pec­tes– que es movien –ves­tits de blanc, un deta­llet que va que­dar bufó– a velo­ci­tats de vete­rans. Rob­ben, arrenca tres metres dar­rere de Ser­gio Ramos en el quart gol (per cert: bonica tar­geta de pre­sen­tació per a la seva can­di­da­tura a la Pilota d'Or)... I després va caure el cinquè i no van ser més perquè el fut­bol, de vega­des, no vol ser cruel i en té prou de ser just. No seré jo qui els doni idees, però fa l'efecte que si con­tra Xile no sac­se­gen l'ali­ne­ació, els espa­nyols veu­ran els vui­tens de final des de caseta.

Paral·lela­ment, als Països Bai­xos més d'un s'ha hagut d'empas­sar, segur, la col·lecció d'impro­pe­ris que tenia pre­pa­rada con­tra Van Gaal, per allò d'haver sor­tit amb cinc defen­ses, d'haver traït l'essència de l'escola holan­desa i bla, bla, bla. Jo no fit­xa­ria el tècnic d'Ams­ter­dam per al meu equip, però no es pot negar que estem par­lant de tot un senyor entre­na­dor que va saber com­plir amb la seva obli­gació pro­fes­si­o­nal de pre­pa­rar un par­tit deci­siu i de dis­po­sar la tàctica que pro­piciés als seus juga­dors la pos­si­bi­li­tat de gua­nyar-lo. I Van Gaal va fer una aposta pot­ser defen­siva, però també arris­cada, amb juga­dors inex­perts –però que van a totes i ben pre­pa­rats física­ment– i, això sí, amb un parell de cracs al davant que mar­quen les diferències.

En clau blau­grana, que és el que real­ment m'interessa de la ker­messe de l'altre dia, segur que Luis Enri­que (que espero que tin­gui les idees clares sobre el què i el com s'ha de fer) va pren­dre bona nota de tot ple­gat, que no va ser poc. No vull ferir sus­cep­ti­bi­li­tats, em cen­traré única­ment en dos noms que em van sem­blar interes­sants (el mun­dial ser­veix per a això): Daley Blind (fill del mític capità aja­cied Danny Blind), un mig­cam­pista recon­ver­ti­ble a late­ral; i, sobre­tot, Ron Vlaar (1,89 m, 80 kg, 29 anys), que juga a l'Aston Villa (Pre­mier), és dur, agres­siu, té bona col·locació... Un tros de cen­tral. Que no és tan difícil, home!