Els 1.000 punts de Tomàs Bosc
Aquest dissabte proppassat vaig tenir el privilegi d'assistir a un partit de rugbi magnífic, a Perpinyà. Els Dragons Catalans aprofitaven la visita del líder de la Super League, el Saint Helens, per celebrar la Festa Catalana, un seguit d'actes i espectacles abans i després del partit, i també a la mitja part. Els enfrontaments amb el Saint Helens sempre són especials. La famosa final de copa dels Dragons de l'any 2007 a Wembley va ser precisament contra ells.
No em semblava gaire bona idea celebrar la Festa Catalana quan has de jugar contra els líders de la competició, que arribaven a Perpinyà sense haver patit cap derrota en tot el campionat. Tot i això, la festa va ser completa. El nombrós contingent d'afeccionats anglesos (algú hauria de calcular l'impacte econòmic per a Perpinyà de la participació dels Dragons a la Super League) senzillament al·lucinaven, i no només pel resultat, que més endavant comentarem. Vam poder gaudir dels gegants de Perpinyà, dels Castellers del Riberal, dels Diables i Bruixes del Riberal, i un llarg etcètera.
L'estadi Gilbert Brutus ha quedat magnífic després de la remodelació, a l'altura dels grans clubs d'Anglaterra. És sabut que l'himne dels Dragons Catalans és Els segadors, però posa la pell de gallina veure un estadi de 10.000 espectadors posar-se dempeus, amb senyeres al vent, per cantar amb la mà al cor l'himne nacional de Catalunya.
El partit va ser un espectacle a banda. Una primera part força equilibrada, amb els catalans jugant d'igual a igual als líders de la competició. El resultat de la primera part, 8 a 0, presagiava una reacció contundent del Saint Helens. Aital reacció no es va produir mai. Els Dragons van treure tot el foc disponible, i van passar per sobre dels anglesos, amb alguns assajos memorables. Jo que sóc amant del rugbi a 15, sempre caic rendit davant la plasticitat, la rapidesa de joc i l'espectacularitat del 13. El resultat va ser de 42 a 0 per als catalans. La gent no s'ho podia creure. Quina festassa! Els Salancaires, una banda de sacs de gemecs de la Salanca, van continuar celebrant i tocant la seva música durant una bona estona després del partit.
El més emocionant, però, va ser veure el capità Tomàs Bosc anotar el seu punt número 1.000 a la Super League. Semblava que no volia arribar d'una manera ordinària, perquè va arribar a fallar fins a tres conversions amb el peu. Per això, el punt 1.000 va arribar després d'una jugada de mans i una escapada sensacional que va dur-lo a posar l'ovalada sota els pals, darrere la línia de marca. Enric Balaguer, la veu catalana de l'estadi, va ser l'encarregat d'anunciar per megafonia que el gran capità havia arribat a la fita dels 1.000 punts. L'estadi sencer va embogir.
Tomàs Bosc prové d'una família profundament vinculada al rugbi de 13 a la Catalunya del Nord. Va debutar als sis anys al Sant Esteve, un dels dos clubs que van fusionar-se en la Unió Tretzista Catalana, precursora dels actuals Dragons Catalans. És un símbol de l'ànima catalana del club en una plantilla on els jugadors de casa han anat guanyant pes davant les estrelles australianes i britàniques. Aquest dissabte he pogut comprovar de totes totes que l'aventura iniciada per l'incansable Bernat Guasch, l'actual president, que va impulsar la participació dels Dragons en la millor lliga europea de rugbi a 13, està més consolidada que mai.