Els límits de la fe
El crèdit no es crea ni es destrueix; es guanya i es perd a còpia de rendiment. El Barça de Guardiola va generar un crèdit quasi il·limitat que les dues últimes temporades s'ha anat consumint. Tot i això era impossible no concedir-lo. El mateix passa amb l'entrada triomfal que la vigent campiona del món i d'Europa ha fet en el mundial del Brasil. L'1-5 contra Holanda, a més de ser impropi, situa l'equip espanyol al llindar d'una eliminació poc honrosa. I la imatge d'impotència encara ha estat més dolosa, perquè ha posat diversos jugadors al centre del pim-pam-pum mediàtic. Són legítimes les proclames reivindicatives dels jugadors. No sembla el més lògic cremar-ho tot per un pèssim debut. I fins i tot és bo tenir memòria per recordar que la selecció espanyola ha guanyat el seu únic mundial després de perdre el primer partit de la competició. Però també és bo prendre consciència dels límits de la fe. Perquè si parlem de grans cites, la imatge del grup de Del Bosque no ha canviat gaire entre l'últim partit de la copa Confederacions (fa un any) i el primer del mundial. En tots dos es va respirar la mateixa debilitat, inferioritat física, lentitud i esgotament. I ni aquell Brasil, ni aquesta Holanda tenen més futbol. Això sí, Holanda tenia set debutants envoltant De Jong, Van Persie, Sneijder i Robben i molt desig de revenja de la final de Sud-àfrica. I el Brasil té un mundial a casa 64 anys després del maracanazo. No hi ha una llei que garanteixi que una mala temporada amb el club impliqui un mal rendiment amb la selecció. Sempre podem recordar el Xavi del 2008, de discutit i transferible al Barça a MVP de l'Eurocopa en quinze dies. Vicente del Bosque confia molt en el seu grup i en els seus valors segurs, però tampoc pot obviar que Casillas no té la confiança que només dóna una temporada normal; que Alba, Xavi, Iniesta i Alonso fa mesos que estan lluny del seu nivell; que Diego Costa hi ha arribat molt justet... Correspon al seleccionador trobar la frontera entre el crèdit i l'autoengany.