I em perdones eh, mare. Però és que això de l'espai radioelèctric català és massa. Un dia d'aquesta setmana, dimarts crec, vaig engegar la tele de baix i, per allò del mundial de futbol i que la nit abans havia posat 5 minuts un partit –segurament menys– després del temps de TV3 i abans d'apagar-lo vaig ensopegar un espai que suposadament era informatiu. Sortien, en una sala de premsa i amb un backdrop al darrere decorat amb una sanefa de logotips de marques comercials, tres dones de mitjana edat. En els instants que l'aparell (el plasma encara no ha arribat a casa, i menys després que abans-d'ahir em deixés més de mitja nòmina, a crèdit, en la llanta d'una roda del darrere de la bici) va trigar a oferir una imatge nítida i donant temps a la meva capacitat de reacció per canviar de cadena, vaig llegir en el subtítol que eren la mare de Mata, Javi Martínez i, Silva... La que parlava analitzava l'estat d'ànim del seu fill i dels seus 22 companys de selecció hores després d'haver fet el ridícul en el seu primer partit de la fase final i, menys de 48 hores abans de superar-se.

Sí, ja s'havia fet servir aquest recurs en el món de la publicitat. Penso en Nadal i Pedrosa, dos esportistes individuals pels quals els que em coneixen les fílies i fòbies saben que tinc una gran admiració. O més recentment en la Núria Burgada –per cert, guanyadora de la cursa vertical de la Volta a Cerdanya d'Ultrafons (VCUF) fa tres setmanes; però a qui li importa això, total no és futbol– per posar un exemple d'esportista amb valors i que, a més, és capaç de transmetre'ls. També els pares, és clar, abans d'alguna cita internacional que la recentment autoanomenada la roja –de sempre havia sigut Xile– va guanyar, per molt que ens pesi a alguns mals ciutadans amb marques de cervesa. No, no hi haurà primes. Podem respirar tranquils. Fins que el meravellós món del bàsquet i una altra millor generació de jugadors i millors persones ens tornin a mostrar el camí a seguir. Mare!