Dimecres vaig ser a Roses. Havia aparaulat amb el col·lega d'aquestes pàgines Enric Matarrodona que faria una xerrada al Teatre Municipal. No pensàvem aleshores que coincidiria amb un partit entre Espanya i Xile del mundial del Brasil que, de sobte, era una final.

Ens vam posar a la feina, sense pensar-hi. Però quan tot va acabar vam anar a sopar al passeig i, pel camí, vaig veure en un bar que la pantalla del televisor marcava un 0 a 2. Vaig mirar l'hora per fer un càlcul ràpid i vaig veure que estàvem ben bé a mitjan segona part. La veritat és que jo pensava que Espanya guanyaria Xile i que, en tot cas, les possibilitats d'eliminar-la del campionat del món depenien més del goal average, després de la pallissa que havia rebut per part de la selecció holandesa, i en darrer cas per l'enfrontament amb el Brasil si finalment passaven. Però allò no. Un 0 a 2 dels xilens?

L'anècdota ve del fet que quan vam arribar al restaurant el cambrer era xilè. Ja només quedaven els darrers minutets i els vam assaborir amb goig, acompanyant-los d'una efusiva encaixada de mans amb el cambrer sud-americà, que estava content i feliç com un gínjol. I segurament tan sorprès com nosaltres. Vet-ho aquí: Espanya fora del mundial del Brasil, al qual arribava com a campiona en només dos partits amb set gols en contra i un a favor de penal que no era. Impossible un guió millor.

Així que ara, relaxat, em dedicaré a gaudir del mundial de futbol del Brasil, sense patir perquè la pilota puga acabar provocant esdeveniments extraesportius, especialment si esdevenen desagradables. Ara simplement es tracta de seure ben tranquil al sofà de casa, preparar l'abillament per passar l'estona i mirar noranta minuts, si pot ser, de bon futbol. Ep! I que guanye el millor, el que jugue millor, el qui demostre més ambició, el qui provoque més alegria.