Escric aquest article poc després que la selecció espanyola hagi estat eliminada del mundial. Escriuré sobre els possibles motius d'una desfeta monumental que certifica clarament la fi d'un cicle, al marge de les alegries i, encara més, de les tristeses inspirades per aquesta eliminació. En tot cas, a banda de les emocions contrastades que provoca aquesta selecció al mateix Estat espanyol, m'ha estranyat la poca estima que ha rebut al Brasil. Pel que fa als brasilers, es deu, en part, a la decisió de Diego Costa? Però tampoc sembla que, a nivell internacional, s'hagi lamentat, sinó al contrari, l'enfonsament d'un equip que en els últims sis anys ha aportat un futbol notable, a vegades fins i tot exquisit, i que tampoc s'ha caracteritzat per una actitud prepotent. Una mica a la manera del Barça, part dels jugadors del qual han format la columna vertebral de la roja, fet que ha condemnat a unes palpables tensions i contradiccions els comentaristes (i aficionats) espanyolistes: sentien que havien de donar suport a la seva selecció, però alguna cosa els molestava i, de fet, sempre procuraven minimitzar l'aportació barcelonista; prèviament a aquest mundial van posar en qüestió la participació d'alguns jugadors barcelonistes i, amb el primer resultat advers contra Holanda, van aprofitar per culpar-los del desastre.

El cas és que, com he anunciat, l'article voldria dedicar-lo al perquè del desastre o, en tot cas, a l'evolució d'un equip magnífic (independentment del que representa) cap al seu ocàs. Poc abans del partit contra Holanda, una meva amiga, que no hi entén res de futbol i no té cap interès a entendre-hi, em va dir que la roja quedaria eliminada, de la mateixa manera que el Barça gloriós s'havia acabat. Ho tenia claríssim: si la meitat dels jugadors eren barcelonistes, l'equip espanyol també perdria. Jo li vaig dir que les coses eren més complexes, que d'entrada no només n'hi havia del Barça, però el cas és que no es va equivocar pel que fa al pronòstic. I que, certament, no només una part substancial dels jugadors era barcelonista, sinó l'esperit del joc de la roja. Què passa? Que els jugadors del Barça hi van arribar envellits, desmoralitzats, en baixa forma o definitivament cansats, cosa que, per cert, no només els passava a ells, sinó també a jugadors d'altres equips que acabaven de disputar competicions importants. Però, com en el cas del Barça, el joc d'aquesta selecció està desactivat. Per això mateix ja no meravella i fins està qüestionat per avorrit (ho és quan la pilota no circula ràpida i amb profunditat) i ineficaç. O, en fi, està desactivat per equips que corren més, com el Brasil a la copa Confederacions o Holanda i Xile. Què han fet aquests equips? Han pressionat, han tallat els circuits de joc de la roja per fer-los tenir la pilota en zones inofensives. Abans també corrien més els equips, però per anar darrere de la pilota manada pel tiqui-taca. Ara, almenys així ho va fer el Brasil i ho han fet Holanda i Xile, han corregut cap endavant per anticipar-se i contraatacar. I s'han trobat amb un equip (també un seleccionador) incapaç de donar resposta a la desactivació del seu joc.

Evidentment, s'ha criticat Vicente del Bosque per no haver-ho previst i no haver apostat per altres jugadors i, gairebé en conseqüència, per un altre model de joc. Havia, però, de prescindir d'uns futbolistes que havien guanyat un mundial i dues Eurocopes seguides? No devia ser fàcil. Al capdavall, si hi ha cicles, aquests han de seguir un procés i, en el cas del futbol que ens ocupa, potser s'ha de veure com un equip l'acaba: amb la seva dissolució. Fetes aquestes consideracions, que espero que aportin una mica més que els comentaristes de Tele 5, quin descans: s'ha acabat la cridòria espanyolista. Llàstima que Felip VI no hi sintonitzés per renunciar a la corona.