Cares enfarinades i perruques versallesques

Les duques­ses, els mar­que­sos i tota la cort de Lluís XVI seguien jugant a la gallina cega en les seves fas­tu­o­ses fes­tes ver­sa­lles­ques men­tre, a fora, el seu món s'enfon­sava. Ells, amb les seves cares enfa­ri­na­des i per­ru­ques rin­xo­la­des, no s'ado­na­ven de res, pobrets; i quan se'n van ado­nar, molts ja tenien el cap dins un cis­tell. Això s'explica a La nuit de Varen­nes, d'Ettore Scola, una joia del cinema.

“¿Pero qué le pasa a nues­tra España?”, es pre­gun­ta­ven incrèduls els locu­tors i els comen­ta­ris­tes espa­nyols la cèlebre nuit de l'eli­mi­nació con­tra els xilens. Me'ls ima­gino amb la cara enfa­ri­nada... Quins pebrots! Era tan evi­dent que la cai­guda del Barça havia d'arros­se­gar ine­vi­ta­ble­ment la sacra­lit­zada selecció hispànica... Perquè si hi ha una cosa que ha que­dat demos­trada amb una clare­dat diàfana és que, sense els nos­tres en bona forma, la roja no passa de ser un equi­pet mit­ja­net i incapaç de plan­tar cara a dues entu­si­as­tes selec­ci­ons de mitja bufa. I ja és trist que a les Espa­nyes/Madrid no hagin estat mai capaços de reconèixer aquesta evidència cate­dralícia, fins que han tas­tat l'amarg sabor de la humi­li­ació.

Vicente del Bos­que va dei­xar Xavi i Gerard Piqué a la ban­queta en el deci­siu par­tit del mun­dial del Bra­sil con­tra Xile. Segu­ra­ment sense voler-ho, perquè no el tinc per un mal tipus, el marquès va asse­nya­lar els dos pun­tals del Barça. Esta­ria bé que els senyors Hernández i Piqué, i tota la resta dels nos­tres, que durant tots aquests anys glo­ri­o­sos –i no tan glo­ri­o­sos– ho han donat tot i més, tant pel Barça com por España, cap­tes­sin el mis­satge que tan ràpida­ment han sabut des­co­di­fi­car a l'altra part de la pell de brau, i que és molt més vell que el mateix poema d'Espriu: “Gana un español, pierde un catalán”; és a dir, que la culpa de la des­feta és dels juga­dors del Barça. De Casi­llas no cal ni par­lar-ne, però ¿on eren Ser­gio Ramos –l'aspi­rant a Pilota d'Or–, Xabi Alonso o qual­se­vol altre juga­dor que no fos del Barça per mar­car les diferències, ara que tots ple­gats tenien l'opor­tu­ni­tat de demos­trar allò que el mateix Del Bos­que decla­rava fa cosa d'un any?: “La selecció és un reflex dels clubs i la bar­reja de tots marca l'estil i la imatge d'Espa­nya.” (5 de febrer del 2013)

Reca­pi­tu­lem: Espa­nya havia estat sem­pre una selecció de boina calada fins a la cella uni­forme, pan­de­reta, cas­ta­nyo­les i el del bombo mar­cant el pas, fins que Luis Ara­gonés va deci­dir llançar la boina al foc i donar els galons de l'equip als senyors Xavi i Ini­esta. Després, i coin­ci­dint amb l'eclosió del gran Barça, ve Del Bos­que i es limita –i fa molt bé– a dei­xar que els nos­tres facin i des­fa­cin i a com­ple­tar-ho amb alguns secun­da­ris. Una còpia resul­tona del millor equip de la història. Això és el que ha estat la roja. Ni el fut­bol espa­nyol, ni la marca Espa­nya, ni punye­tes... Que, si tin­gues­sin una mica de ver­go­nya torera, com a mínim qua­tre de les pun­tes de l'estre­lleta que por­ten cosida a la samar­reta hau­rien de ser dels sagrats colors blau­grana.

Si fins i tot, i obvi­ant el decòrum mínim exi­gi­ble, s'han atre­vit a dir-ne tiqui-taca! Una falsa ono­ma­to­peia de gust taver­nari i una prova evi­dent que, la manera de jugar del Barça, ni l'han entès mai ni, en el fons, els agrada. Cares enfa­ri­na­des i per­ru­ques ver­sa­lles­ques...