El risc
Està sent ben divertit aquest mundial: il·luminacions, sorpreses, desfetes, gols, intensitat, revelacions... Irrompen seleccions amb què ningú comptava, comara el miracle de Costa Rica o l'empenta de Colòmbia, i s'enfonsen combinats que, o per mala sort (Anglaterra) o per fartanera (Espanya), han caigut abans del que era previsible. Una mà de partits d'aquesta primera fase han tingut quatre i cinc gols, cosa que trenca la gasiveria dels últims mundials. Han estat contundents en partits que s'ensumaven més igualats, però és que d'altres matxs amb pocs gols han aconseguit ser igualment vibrants.
En el mundial de Sud-àfrica (2010), el que va guanyar Espanya, ningú va marcar 5 gols en un partit (només hi ha un 7 a 0 de Portugal a Corea del Nord, que ja em diràs), i la campiona, des de vuitens fins a la final, ho va guanyar tot per 1 a 0 (en la fase de grups, la victòria més àmplia que havia aconseguit era 2 a 0). El mundial d'Alemanya (2006), que va guanyar Itàlia i en què Zidane va clavar un cop de cap a Materazzi, per bé que va ser una mica més folgat de gols, tampoc va tenir cap partit amb cinc gols, i només va servir perquè la Pilota d'Or anés a parar a un defensa central sense solta ni volta com Cannavaro. En canvi, el guió del mundial del Brasil sembla que busqui una sacsejada. Com un recordatori que no tot està escrit, i que alguns van per feina per demostrar-ho, sense encantaments. A escala catalana, l'exemple excels d'això és l'ascens a la segona divisió A del Llagostera, un equip d'un poble de 8.300 habitants, que fa deu anys jugava a segona regional.
Entre les moltes coses que és el futbol, deu ser un treball de ribot per reduir a la mínima expressió allò imprevisible. Les travesses, de fet, les pot encertar qualsevol una mica atent al joc i resultats. Però l'excés de cosa previsible pot ser avorrit i el tedi pot devorar un equip. D'una manera o altra, això ha passat en el Barça i en la selecció espanyola. Contràriament a la mala premsa que sol tenir el risc, hi ha estones que fa bé, perquè permet un salt enllà: risc en les alineacions, el plantejament de joc, el rol d'un jugador, una substitució...
L'eliminació d'Espanya, amb només dos partits, no era imaginable, però la convocatòria extremament conservadora de Del Bosque no feia presagiar res de bo. Hi havia massa jugadors que havien fet una mala temporada i que eren dins d'una convocatòria abonada a viure de rendes. Davant d'això, veure com hi van nous futbolistes joves de seleccions com França, Alemanya, Bèlgica, Xile o d'altres equips sud-americans que estan causant sensació és un goig. I un retrobament amb el futbol. El Barça n'hauria de prendre nota; també el culer rebec davant de qualsevol canvi. La perseverança a mirar-se el melic, salvar quatre mobles i viure del passat ja no té sentit. Cal risc perquè cal tornar a mirar més enllà.