Fa massa temps, un president del Barça anomenat Joan Coma va posar fi de cop i a la babalà al meravellós equip dels anys vint, amb el grapat de carismàtics herois de la primera edat d'or culer. Coma va emprar mètodes barroers i demagògics per jubilar Samitier, acusant-lo d'amagar l'edat i no ser ja capaç de mantenir el seu genial ritme. Es va organitzar un formidable terrabastall, és clar, i el meravellós Home Llagosta va acabar al Madrid, fitxat pel seu amic Bernabéu i donant lligues als blancs amb gran disgust dels nostres ancestres. Després, per allò dels tombs que dóna la vida, Sami va tornar al deprimit Barcelona de postguerra, li va procurar alegries com a entrenador i encara li va quedar temps d'erigir-se en extraordinari director tècnic, encarregat de portar Kubala i la gran majoria d'astres d'aquells anys cinquanta. Ja granat, Samitier lluïa el qualificatiu, merescut i indiscutible, de ser el millor jugador català de tots els temps. Fa mig segle semblava que ningú arribaria mai a destronar-lo, perquè el seu record encara creixia en la mitificació de la llegenda. De tant en tant, sortia algú com ara Fusté i Rexach potser per refermar que qualsevol temps passat havia estat millor. Va bé recordar aquesta història, una més entre tantes lliçons del pretèrit blaugrana que sistemàticament marginem i oblidem, arribat el moment d'acomiadar Xavi Hernández, que ja és i continuarà sent el millor futbolista que mai hagi donat el país, perfecte símbol d'un estil de joc inigualable que el club havia estat cercant durant llargues dècades. Paraules majors, sens dubte, quan parlem d'algú que s'ha passat mitja vida representant-nos esportivament de la manera més digna, honrada i compromesa. Com Carles Puyol i Pep Guardiola, per exemple, com pocs altres. Hem estat uns privilegiats per haver viscut tot el que ha protagonitzat Xavi, i ara que toca aquest exercici de repàs, no és temps per a la nostàlgia, ni per creure que els gloriosos temps passats, malgrat que siguin tan recents, mai més no tornaran. Deixem-nos de fatalismes. En tot cas, preservem i evolucionem per repetir-los, mai per tornar a començar de zero o perdre la carta de navegar, com sembla que li passa avui a l'errant directiva.

A hores d'ara, poc ens importa ja qui ha decidit finalment el destí de Xavi, si li havia arribat la inexorable hora de plegar i lliurar a la posteritat aquest fantàstic full de servei a la causa blaugrana o si algú ha tingut massa pressa per fer-lo fora de casa seva. Ja no paga la pena discutir. Més val que ens centrem a agrair, aplaudir i honorar el terrassenc, símbol d'un model que hauríem de mantenir, enriquir i no donar per acabat amb aquestes increïbles presses. No ha marxat i ja el trobem a faltar, però és llei de vida i només queda desitjar que torni aviat, quan vulgui, que tingui sempre les portes obertes i que el barcelonisme li mantingui la complicitat. A ell, a Puyi i a Víctor, tots tres. No feu els honors en el Gamper, en etern declivi empitjorat per la contractació del secundari León mexicà. Li toca a la directiva escarrassar-se una mica per retre homenatge als pilars d'un temps fantàstic que s'ha entestat a derrocar a corre-cuita. Bon camí, Xavi, i gràcies per tot. Ets el millor.