Se sol dir que tot el que puja acaba baixant i que tot té un principi i un final. Xavi Hernández va debutar al Barça el segle passat –ja ha plogut–, va cap als 35 i fa molts mesos que parlem del dia que Xavi deixarà de ser el gran timoner del Barça. No hi ha traïció, ni daltabaix ni sorpresa, sinó un fet natural. Però mai no ens ho hauríem imaginat així. Sabem que no hi ha un altre Xavi, ni motllo per fabricar-lo. En realitat, el Xavi dels últims vuit anys tampoc és el mateix Xavi dels vuit anteriors. Maduresa, evolució, Rijkaard, l'adéu de Deco i Ronaldinho, vet aquí els desencadenants. El que no imaginàvem era que el Barça pogués desfer-se en menys d'un any de Xavi, de Cesc i de Thiago, tres jugadors amb denominació d'origen la Masia perfectament capaços d'assumir el lideratge de les operacions. Pots entendre Xavi, Cesc i Thiago, però a qui no pots entendre és al Barça, que ha perpetrat un escenari paranormal, confessant públicament que no hi ha estratègia. I això, que és greu, sobretot és preocupant.

Que quedi clar que Xavi no està acabat, però tampoc no és un nen. El camí encetat per Guardiola ara fa sis anys s'ha esgotat i el Barça necessita un canvi de ritme important, rebobinar i tornar al punt de partida. No es tracta de canviar de rumb, sinó de tornar a construir, de tornar a sorprendre i de tornar a créixer. Xavi, per talent i experiència, hi podria tenir un paper, però també és lícit i honest que no l'accepti si no és el paper que ell voldria interpretar. Hi pot haver una separació sense culpables? En qualsevol cas, el problema de Luis Enrique serà trobar la solució ideal o inventar-se-la. I a primera vista se li presenten tres alternatives. La primera és reprogramar Busquets; la segona, seduir Iniesta, Rakitic o, fins i tot, Messi; i la tercera –que no última–, apostar per Rafinha. Queda explícitament exclosa la possibilitat de gastar-se el que el Barça no es pot gastar en un jugador que faci el fet.