“Hem hagut de renunciar a la Serie A i a l'Eurolliga.” Aquesta simple frase va generar un terratrèmol la setmana passada a Itàlia. La va pronunciar a Antenna Radio Esse Egidio Bianchi, que, des del febrer, és el liquidador del Montepaschi i qui coneix els seus números (vermells) més fil per randa. Des que el club toscà es va veure esquitxat per l'operació Time Out –Ferdinando Minucci, antic director general, va emetre factures falses per valor de 14 milions d'euros, en un dels escàndols fiscals més grans del pallacanestro–, el seu futur s'ha tenyit de negre fins a fer-lo insostenible.

La realitat, en ocasions, es fa difícil de digerir. I més encara si l'equip continua competint amb la màxima dignitat, tot i les constants retallades de pressupost dels últims dos exercicis i la pèrdua, a mig curs, del seu pal de paller (Daniel Hackett) per reforçar l'Armani Milà, que a l'estiu ja havia pescat de Siena el tècnic (Luca Banchi) i dues peces (Moss i Kangur). Aquest curs va guanyar la supercopa, va perdre la final de copa contra el Sàsser (73-80) i ara continua viu en la final de la Lega, contra un rival a priori superior tant en talent com en densitat de recursos. Però, aquest gest d'orgull suposarà l'últim batec en l'elit –com a mínim, a curt termini– si no hi ha un miracle econòmic la setmana que ve. I, quan em refereixo a miracle, vull subratllar que li fan falta sis milions d'euros abans del 30 de juny per no veure's abocat al precipici, en la quarta divisió. El banc (Monte dei Paschi di Siena), ofegat per la seva situació, ja fa temps que ha tancat l'aixeta i ningú sembla disposat a posar aquesta picossada, en una entitat sense viabilitat, que en deu 17 més en impostos. Un forat d'unes dimensions còsmiques.

El Mens Sana Basket no és un club qualsevol a Itàlia. Es tracta de l'entitat esportiva més antiga del país –es va fundar el 1871–, i la primera que va impulsar-hi el bàsquet, pocs anys després que James Naismith s'inventés aquest esport. Sense presses ni pausa, el club va créixer a poc a poc i, a principis del segle XXI, es va reafirmar com una potència no només en l'àmbit italià, sinó també europeu. Des de la copa Saporta del 2002, el primer títol, n'han assolit 20 més en les competicions en la Lega –entre els quals, vuit lligues, les set últimes seguides en espera del desenllaç de l'actual–, a més de quatre finals a quatre. Un bagatge impressionant, per bé que després hem sabut que, a banda de tenir bon ull per fitxar –homes com ara McIntyre, Stonerook, McCalebb, Bobby Brown, Kaukenas i Vanterpool han fet l'eclosió a Siena–, també es concedien algunes llicències econòmiques que, al pas del temps, s'han demostrat que eren fraudulentes, amb Minucci al capdavant. I, com tantes i tantes altres vegades, l'excés d'ambició, de buscar sobrepassar els límits propis de l'entitat, han abocat el Montepaschi a una agonia que acabarà a principi de la setmana que ve i que la tasca infatigable de Marco Crespi i la plantilla a la pista han permès endolcir una mica. Si és que és possible fer-ho, amb un destí tan dur.

Es passarà de visitar els pavellons més fastuosos del Vell Continent a trepitjar pistes desconegudes i en l'anonimat, jugant a ciutats petites i sense cap dels elements que li han permès fer-se un nom, guanyar-se el respecte de tothom. Haurà de fer taula rasa, obligat a caure a la quarta categoria del pallacanestro, l'equivalent a EBA en el bàsquet estatal, i purgar-hi uns pecats que el pas del temps han deixat al descobert. Allà, en la Divisione Nazionale B, també hi han militat en el darrer curs el Fortitudo Pallacanestro Bolonya 103 i el Treviso Basket, hereus de dues entitats que van disputar finals d'Eurolliga fa poc més d'una dècada i que en els dos últims anys s'han hagut de reconstituir, plenes de deutes i pagaments pendents.