Els fitxatges no ens fan trempar

José Ángel Col­mi­llo, un psicòleg reti­rat d'una uni­ver­si­tat perifèrica de Ceuta, va fer un estudi aplau­dit per l'esta­blish­ment bipo­lar sobre la hiperac­ti­vi­tat del sis­tema endocrí en època esti­val. Aquest catedràtic, ave­sat a lli­bres eròtics de ter­cera mà, afir­mava categòrica­ment que les cir­cumstàncies que envol­ta­ven l'estació esti­val afa­vo­rien un opti­misme des­a­fo­rat que exer­cia de fona­ment de la poste­rior frus­tració hiver­nal. I encara que és reduc­ci­o­nista abso­lu­tit­zar el meu cas par­ti­cu­lar, puc decla­rar sense reser­ves que el Doc­tor Col­mi­llo va prémer la tecla adi­ent. Ha arri­bat la calor i tot can­via. La noia del ser­rell cai­gut, anònima quan s'ama­gava sota un abric polar, ha pres una nova dimensió en recu­pe­rar la samar­reta estri­pada dels Rolling Sto­nes, i els ves­pres de febrer por­ta­dors d'una aura des­con­so­lada, han adop­tat la tona­li­tat de l'enyor com­pla­ent per un futur que ens esguarda amb pros­pe­ri­tat a la can­to­nada. I sí, va ser també un estiu que en diva­gar sobre Hleb el definíem com a versàtil, poli­va­lent, ràpid, pro­fund, filan­trop i tàntric, i ens excitàvem davant la vui­tan­tena repe­tició d'un gol mar­cat en una eli­mi­natòria prèvia de la Cham­pi­ons con­tra un equip bas­tard de les illes Fèroe. Jo també, ho reco­nec.

Per això em pre­o­cupa l'escep­ti­cisme a l'hora de valo­rar els fit­xat­ges de la tem­po­rada que ve. De Ciric en vam dir el Mara­dona dels Bal­cans sense tenir-ne evidències i, en canvi, no he escol­tat cap bateig hiperbòlic de Raki­tic, ni he lle­git cap repor­tatge en forma d'oda a Ter Ste­gen ni Clau­dio Bravo. I és que si ara no ens emple­nem la boca d'il·lusi­ons, no em vull ni ima­gi­nar l'estat de des­con­sol nada­lenc quan la nos­tra manca de pers­pec­ti­ves segueixi el seu curs natu­ral. De tota manera, el que més m'amoïna és que si aquest moment arriba, el pobre Col­mi­llo nau­fra­gui en un mar de llàgri­mes perquè al nord de la Península, on ago­nit­zen els reduc­tes d'una pàtria en ruïnes, hi sobre­vi­uen uns guer­rers que tenen tarats el sis­tema endocrí i boi­co­te­gen l'opti­misme esti­val, encara que la nos­tra esti­mada Paola vagi lleu­gera de roba men­tre ens xiu­xi­ueja Like a Rolling Stone a cau d'ore­lla.