“No dema­nem que gua­nyeu sem­pre, però sí que llui­teu fins al final. A Milà ens vau aver­go­nyir.” Això deia la pan­carta amb què els juga­dors del Barça de bàsquet van ser rebuts al Palau Blau­grana en el pri­mer par­tit que hi van jugar després de caure de 38 punts con­tra el Madrid en la final four. La pan­carta va ser des­ple­gada pels Dracs i ova­ci­o­nada per la resta del públic, i un mes després encara cou a l'equip en ple. Només així s'entén que dimarts, després de tom­bar el Madrid i gua­nyar-se el dret a deci­dir l'ACB aquest ves­pre, cap juga­dor sortís a salu­dar els grups d'ani­mació del Palau que, mitja hora després del par­tit, con­ti­nu­a­ven can­tant en suport de l'equip blau­grana. Aque­lles tres fra­ses ina­pel·lables han enra­rit la relació entre l'afició i l'equip fins al punt que, con­tra el Basko­nia i el València, els de Xavi Pas­cual van jugar més còmodes com a visi­tants, però alhora han tin­gut l'efecte posi­tiu de pro­vo­car en l'equip unes ganes boges de donar-hi res­posta gua­nyant una lliga que durant tot el curs ha sem­blat reser­vada al Madrid, equip sense ànima des que va per­dre la final de l'Euro­lliga con­tra el Mac­cabi. Si el Barça alça final­ment aquesta lliga i algun juga­dor ho apro­fita per con­tes­tar de manera explícita aque­lla pan­carta, serà curiós obser­var en quina direcció ori­enta el dis­curs. Coent encara com els cou, és pos­si­ble que vul­guin pre­sen­tar l'èxit com un mèrit opo­sat al retret rebut, però si són hones­tos, hau­rien d'agrair el fet d'haver estat ferits en l'amor propi per una afició el paper de la qual no es limita a ani­mar fins a dei­xar-s'hi la veu. Espe­ro­nar per bus­car la reacció amb una crítica a temps o apel·lant a l'orgull són també car­tes d'un joc que a la curta pot coure els des­ti­na­ta­ris, però que a la llarga aca­barà fent bé al club. Juga­dors, tècnics i direc­tius aca­pa­ren els focus, però cap paraula val tant com la de l'afició. I mai unes parau­les tan opor­tu­nes i ben dites van estar tan a prop de val­dre un títol.