El difícil relleu dels mites

És el pilot de moda, el nou refe­rent que des­en­ca­dena una tem­pesta cada cop que surt a la pista, però s'ha de veure si Marc Márquez acaba gua­nyant nou títols mun­di­als com Valen­tino Rossi, ni si aguan­tarà quinze tem­po­ra­des com­pe­tint al màxim nivell. En tot cas, estem d'acord que si algú ho pot fer és ell.

Més enllà del que passa a les pis­tes, la veri­tat irre­fu­ta­ble és que Dorna, Honda i, en gene­ral, el moto­ci­clisme, ja tenen el mite, l'ídol, el tren d'imatge que, quan Valen­tino Rossi va fer 30 anys, van començar a sen­tir que neces­si­ta­ven per con­ti­nuar venent el cam­pi­o­nat.

De fet, als que els va entrar la pressa es van equi­vo­car perquè Rossi, als 35 anys, torna a ser pilot de podis i ja tin­dria victòries aquest any si no fos perquè el català arrasa. Quinze anys després del seu debut en el mun­dial, el feno­men Rossi no ha estat vençut. Hores després del GP de Cata­lu­nya del 2013, amb les gra­des bui­des i la parada dels equips a mig des­mun­tar, una cor­rua de dese­nes de segui­dors d'Il Dot­tore feia cua peni­tent a la porta del seu motor­home al pàdoc a la recerca d'una firma, una foto o un som­riure del seu ídol sense cap cer­tesa que fos allà dins. Per si de cas. El resul­tat espor­tiu del dia de Rossi havia estat un quart lloc anònim i gai­rebé obli­ga­tori, a sis segons de Lorenzo. I el con­text de la tem­po­rada era un trist podi en sis cur­ses.

No és fàcil con­ti­nuar sent el pilot més bus­cat, més ido­la­trat, més admi­rat, el que porta més ban­de­res a les pis­tes, si no gua­nyes. Rossi ho ha man­tin­gut durant els seus anys d'ostra­cisme a Ducati i quan ha tor­nat a Yamaha i Lorenzo ha estat millor. Per això, el relleu de la cara més visi­ble, ama­ble i comer­cial del cam­pi­o­nat va ser una qüestió tron­cal per al pro­mo­tor del mun­dial. No diré que si Marc Márquez hagués nas­cut cinc anys abans, Rossi ja esta­ria reti­rat, però si l'italià hagués vol­gut dei­xar-ho fa cinc anys no ho hau­ria tin­gut tan fàcil com Casey Sto­ner, per posar un exem­ple de reti­rada pre­ma­tura que ningú, fora dels aus­tra­li­ans, plora. Sto­ner no va tenir mai carisma perquè no en volia, no va ser mai un ídol perquè no en sabia. Jorge Lorenzo va ser durant un temps la cara per pro­mo­ci­o­nar, però l'explosió espor­tiva, aquell ros­tre encara de nen i el som­riure per­ma­nent de Marc Márquez asse­gu­ren, ara sí, la imatge del mun­dial. I, diguem-ho tot, han fet que dels inci­dents pro­ta­go­nit­zats a la pista pel català hagin estat valo­rats com acci­ons més de valen­tia que de perill, trac­tats amb con­des­cendència i, els més fos­cos, en gene­ral obli­dats.

Es cal­cula que VR46, l'empresa de mar­xan­datge del pilot italià, fac­tura vuit mili­ons d'euros cada any. No només fabrica i dis­tri­bu­eix els pro­duc­tes de Rossi, sinó –insòlit– tre­ba­lla per a la com­petència i s'ocupa del mar­xan­datge de Marc Márquez, Dani, Pedrosa, Cal Crutch­low, Álvaro Bau­tista, els ger­mans Espar­garó, Brad­ley Smith, Andrea Ian­none... En això, Il Dot­tore encara marca la pauta.