Ja em per­do­na­ran, però tinc força dub­tes que entre el cre­pus­cle dels déus o dels ídols i el fet que a un arbre a terra tot­hom li faci guerra hi hagi d'haver una relació de causa-efecte indes­tri­a­ble. Ho dic, és clar, a propòsit del des­as­tre de la selecció espa­nyola de fut­bol i del comiat pro­ba­ble de Xavi Hernández del mig del camp del Barça. I també és clar que hi podríem afe­gir la des­feta del FC Bar­ce­lona; però dei­xem-la estar, perquè el que passa a la ins­ti­tució bar­ce­lo­nista no és tan mundà ni s'explica només pel descrèdit de la metafísica.

El perill d'ele­var a la cate­go­ria divina una colla de joves esforçats a fer córrer una pilota fins al fons d'una por­te­ria no és cap altre que sot­me­tre els déus a les lleis de la física, que és el que, al cap­da­vall, explica Wag­ner a l'òpera traduïda com El cre­pus­cle dels déus (1876) o com el seu cap­ves­pre.

Si en aquell drama el des­as­tre es des­en­ca­dena quan es trenca la corda del destí, en l'assaig El cre­pus­cle dels ídols (1888), Fri­e­drich Nietz­sche ve a defen­sar que només tro­bem la veri­tat quan en des­co­brim la men­tida; i entre una cosa i una altra, em sem­bla que ja es veu que ja fa més de 125 anys que hauríem de saber que els déus no són sinó una ficció, un engany o la mala intenció d'una apa­rença. I això que el juga­dor Xavi m'és simpàtic; però si el bar­rejo amb aquell arti­fici gua­nya­dor és per dis­tin­gir-lo de la crema; perquè, a diferència dels déus, els ídols toquen de peus a terra i es jubi­len.

Pot­ser en fem un excés, dels models que trac­tem com a ídols; no puc pas dir que no, perquè, par­lant de fut­bol, em sem­bla inqüesti­o­na­ble. Però no és pas per excés, que es creen els déus; tal com ens va ense­nyar Cèsar morint als peus del Senat de Roma. És la neces­si­tat d'un esquer, allò que els eleva a l'Olimp, i la llei del desen­gany, allò que els tomba; una llei amb un càstig de lle­nya que hau­ria de ser pro­por­ci­o­nal a la pro­pa­ganda que els crea.