Nostàlgia de Xavi
Fa uns quants dies vaig entrar en un bar i just vaig veure com Alemanya marcava un gol amb el qual, ho vaig saber en un moment, empatava (2 a 2) amb Ghana. Faltava un quart d'hora per acabar el partit i vaig desitjar d'una manera tan forta com inesperada que Ghana resistís el setge alemany i, fins i tot, que la velocitat dels seus jugadors provoqués un contraatac fulminant i guanyador. Cada cop que els alemanys atacaven em posava nerviosa i respirava quan els ghanesos tallaven l'atac, i més si conservaven la pilota. El partit va acabar amb el 2-2 i em vaig sentir prou contenta. Suposo que em va arrossegar el desig que el més dèbil resistís al més poderós, però em va causar estranyesa que ho visqués amb tanta intensitat i que sentís una empatia sobtada per uns jugadors que pràcticament no havia vist a la meva vida.
Vaig reconèixer una emoció futbolística semblant a l'experimentada en alguns partits més o menys decisius (i diria més que menys) del Barça amb un resultat encara incert en els minuts finals. Com dic, em va estranyar, però de sobte vaig sentir una altra estranyesa, la que m'inspira el Barça en ple procés de renovació. Un cop sabut que Valdés i Puyol no continuaran, lamentant que Cesc no hagi acabat de quallar al Barça i que hagi fitxat pel Chelsea de Mourinho, crec que va ser aquell mateix dia (unes hores abans que patís amb Ghana) que vaig veure confirmada una marxa força anunciada, però que semblava que no havia d'arribar mai: la de Xavi Hernández, referència del joc barcelonista durant més d'una dècada, des que va deixar de ser el nen aplicat de Van Gaal i, amb Rijkaard, va avançar la seva posició per arriscar-se en la passada vertical. Amb Guardiola, amb el qual ja havia coincidit com a jugador i al qual va substituir com a referent de l'equip, va arribar la culminació del seu joc i d'un estil que ell ha representat i fins simbolitzat de manera màxima: la possessió de la pilota, el joc associatiu i, de fet, el joc bonic.
El cas és que em costa imaginar el Barça sense Xavi. La seva marxa, junt amb la de Puyol, significa la fi d'una època. Però m'atreveixo a dir que, fins i tot més que en el cas del coratjós defensa que imprimia tant de caràcter a l'equip, l'absència de Xavi haurà de suposar tota una transformació i un replantejament de l'estil barcelonista dels últims anys. La pilota arribava a Messi, millorava amb Iniesta, però sempre passava pels peus i, sobretot, pel cap de Xavi, que d'una manera tan elegant combinava amb els companys, desembussava el joc, girava per protegir la pilota i buscava l'ocasió per fer la passada definitiva, que ara en diuen assistència. No dic res que no sigui sabut, com també sabíem que un dia o un altre havia de marxar o s'havia de retirar.
El cas és que, com ja va dir Guardiola, de Xavi només n'hi ha un i no pot clonar-se: la seva posició pot ocupar-se, però serà d'una altra manera. I és més que possible que se'l trobi a faltar: encara que l'estil no es perdi completament, s'ha acabat una manera d'interpretar-lo amb Xavi com a director d'orquestra. De totes maneres, amb Xavi encara a l'equip, ja hem sentit nostàlgia d'aquell Barça i del mateix jugador. S'ha fet gran, ha perdut rapidesa i certa capacitat incisiva. Potser, fins i tot, ha abusat de la conducció de la pilota. De totes maneres, Xavi no ha perdut la visió del joc. Sincerament, m'hauria agradat que s'hagués retirat al Barça. Faltaven dues temporades perquè acabés el seu contracte. Se'l podia dosificar si ell hagués acceptat tenir menys protagonisme. Però el futbol de màxim nivell s'ha tornat molt exigent, cruel i implacable. Suposo que Xavi no ha volgut aguantar tanta pressió. I que deu fer mal que els resultats immediats duguin a oblidar la tasca feta. Si el passat s'oblida, però, no es pot anar enlloc. Xavi, quin jugador tan gran!