L'Espanyol i el seu entorn vivien en un estat d'il·lusió col·lectiva. El fitxatge del nou tècnic, Sergio González, amb l'afegitó del nou naming right i la construcció d'un túnel de vent havien insuflat noves energies a una entitat i una afició massa acostumada a la rutinària melancolia. El mundial era seguit per tot el microcosmos blanc-i-blau amb ulls de nen veient l'evolució d'Héctor Moreno. Gran part de la planificació d'aquest estiu tenia la seva clau de volta en el traspàs del mexicà. La direcció del club era conscient que tenien un diamant i molts ja es fregaven les mans per un traspàs milionari a l'altura del de Dani Osvaldo. La tarda de diumenge va serun malson. Una entrada d'Héctor Moreno, una de les moltes que es veuen en un terreny de joc va acabar en tragèdia: trencament de la tíbia esquerra i garrotada a les il·lusions col·lectives. Més d'un es devia deixar la mà donant un cop de puny sobre la taula o contra una paret. No era per a menys. La política de fitxatges, el salt de qualitat, girava al voltant de la venda del mexicà que ara no es podrà portar a terme. “Anàvem massa bé”, reflexionava a l'uníson tota l'afició blanc-i-blava. Ara tocarà aixecar-se. L'Espanyol és un club fort i d'escenaris més cruels se n'ha sortit, però aquesta tíbia trencada ha desdibuixat molts plans futur que ara s'hauran de tornar a traçar amb cartesiana racionalitat. Diuen que la vida és això, canviar plans per anar evolucionant. Qui sap si aquesta garrotada servirà per unir més el club. És evident que de les il·lusions no es viu i que el motor d'un equip són els seus futbolistes, però ara més que mai, l'afició serà mes comprensible amb el nou projecte que estan bastint Sergio González i Òscar Perarnau. Aquest contratemps els obligarà a improvisar i a refer el full de ruta establert. Més pedres al camí d'una entitat que, històricament, sap que cada pas que fa suposa un esforç titànic. El de diumenge en va ser un exemple més.