Qui paga, mana. Ho diu l'ACB, que segurament tindrà La Bruixa d'Or Manresa un any més a la lliga. Els del Bages, tot i perdre la categoria per segon any consecutiu, han pogut assolir els requisits econòmics que exigeix l'associació de clubs per ser a la màxima categoria. I ho han fet gràcies a la implicació del club mateix, de la directiva, dels seus aficionats i de tota la comarca. Chapeau. Però la feina de debò comença ara.

Que quedi clar d'entrada que la permanència del Manresa seria una enorme notícia per al bàsquet català. Per història, pel missatge que ens deixa el Nou Congost cada quinze dies i perquè, en un moment com l'actual, en què Catalunya lluita per ser, calen, més que mai, focus de diversitat i implicació col·lectiva, també en l'àmbit esportiu. I Manresa, com Reus, Granollers, Vic i tants altres, és epicentre poliesportiu del país.

El president del club, Josep Vives, deia fa uns dies que la permanència a l'ACB era imprescindible per a la viabilitat econòmica de l'entitat. Per seguir sent. Que si la temporada vinent no competien a l'elit del bàsquet estatal, l'existència d'aquest històric del bàsquet corria un seriós perill. I és veritat.

Però la viabilitat també es decideix a la pista. Sense rendiment esportiu, sense victòries, l'encant de La Bruixa, l'encís que genera el Manresa, s'anirà perdent. El dia que el Nou Congost comenci a presentar grans clapes a les graderies, la viabilitat serà paper mullat. Perquè Manresa seguirà sent molts anys ACB, però tretze victòries en dues temporades també posen en perill la vitalitat del club.