Els vuitens de final del mundial del Brasil han estat dels més igualats que es recorden. Ho demostra el fet que en cinc dels vuit encreuaments s'hagi hagut de recórrer a la pròrroga –iguala el rècord que tenia la copa del món de França del 1938–, en dos dels quals s'ha arribat fins als penals, fet que, d'altra banda, ha estat un bon maldecap per a la majoria de mitjans de comunicació d'arreu. I en els altres tres partits de vuitens només Colòmbia va encarrilar ràpidament el duel contra l'Uruguai, mentre que Holanda es va imposar in extremis contra Mèxic (Huntelaar va transformar un penal en el minut 94 després de la piscina de Robben) i França només va poder superar Nigèria en el tram final.

A més de la igualtat, que demostra que molts dels jugadors dels equips favorits arriben molt justos de forces al tram final de temporada, el mundial també està confirmant una sèrie de clàssics que apareixen quan es disputa aquesta competició. Un d'aquests és que els jugadors més destacats, sobretot els que abans del torneig no tenien l'etiqueta de superestrella, aprofiten l'aparador de la cita per copar els titulars i passen a sortir en totes les travesses de possibles reforços per als equips més potents del món. L'exemple més clar és el del colombià James Rodríguez, a qui ara ja vesteixen de blanc, quan a Madrid mai se n'havia parlat amb tanta insistència com ara. Luis Suárez, mossegada a banda, també sembla haver convençut el Barça després dels seus dos gols contra Anglaterra.

Seguint en la mateixa línia, un altre clàssic dels mundials, molt semblant a l'anterior, és la revaloració de porters, tal com ha passat en aquesta edició amb Navas (Costa Rica), Júlio César (Brasil), Bravo (Xile), Howard (Estats Units) o Ochoa (Mèxic) –a veure qui és l'espavilat que abans del mundial pronosticava aquesta fama a l'exporter de l'Aiacciu, amb el qual la temporada passada va baixar a França–. És la màgia de la copa del món.