Gràcies, Miguel Cardenal
Gràcies per avisar-nos que fem tornejos il·legals (encara esperem que ens digui per què). Entenc que, seguint l'espiral demencial que els seus coreligionaris del PP, aviat parlarem un idioma il·legal, respirarem un aire il·legal i serem uns proscrits d'Europa, del planeta i de la Via Làctia. Que vostè, que s'ha criat en part a Catalunya, s'apunti a les barbaritats de la FAES i dels que beuen de les seves aberracions intel·lectuals –que dubto si emanen del feudalisme o directament de l'esclavatge– ja no em sorprèn després d'haver sentit el ministre de l'Interior, català de soca-rel, Jorge Fernández.
Gràcies, senyor Cardenal, perquè s'ha tret la careta de moderat i dialogant que ens havien intentat colar, en part pel seu passat català. Ja sabem que està tallat pel mateix patró que tots els seus, i ens ha costat menys temps adonar-nos-en que en el cas del xai que un temps va pretendre ser Alberto Ruiz Gallardón, un llop, i dels ferotges. Un amic m'havia avisat a temps: “Compte, que aquest [Gallardón] en petit comitè és el pitjor de tots.” Ja li he donat la raó.
Advertits estan la secretaria general de l'Esport, la UFEC, les federacions i, en general, tots els actors esportius de Catalunya. Que tres reunions amb paraules amables no ens enganyin. Si no ens espavilem i marxem abans d'aquesta presó que és l'estructura de l'Estat espanyol, tornaran les inspeccions discrecionals de la Seguretat Social i vindrà la llicència única.
Des de la il·legalitat –perquè això que escric també ho deu ser–, em repugna que Miguel Cardenal es refereixi als jugadors de la selecció catalana d'hoquei com a “pasquins” i denunciï que “entre les pitjors maneres d'atacar l'essència del fenomen esportiu hi ha la instrumentalització política”. Gràcies, Miguel Cardenal, per l'amnèsia que li ha impedit rememorar com va obrar el seu estat per impedir el reconeixement internacional definitiu de la Federació Catalana de Patinatge a Fresno, el 2004. Tampoc li ve al cap què ensenyava Carmelo Paniagua en l'assemblea de Roma el 2005, quan defensava el no definitiu a Catalunya amb un passaport espanyol a la mà i no amb uns estatuts. Ni recorda que la llei preveu sancions als esportistes que declinin competir amb les seleccions espanyoles. Només es pot exercir la catalanitat des de la submissió a l'espanyolitat, que és –segurament per decisió divina– un valor superior. Ja s'ha escrit en un diari de la caverna: “Més important que qui tingui raó és la unitat d'Espanya.” Democràcia pura.
Si vol impedir l'“il·legal” torneig del Tricentenari, no cal que els tingui tan ben posats per enviar la policia amb un mandat judicial. La trucada de rigor al govern francès –si l'assumpte arriba al seu president els podria atendre en el mateix idioma il·legal en què estic escrivint– segur que serà atesa com correspon (amb Suïssa no ho tinc tan clar) i França no jugarà. Pregunti al Ministeri d'Afers Exteriors. Saben de què parlo.
Vénen les vacances i me'n vaig il·lusionat pensant en la tardor que ens espera i desitjant-vos que renoveu energies per no defallir en l'exigència als nostres càrrecs electes que no reculin ni un mil·límetre i que facin més via. El nostre procés d'alliberament no pot ser etern, o no serà.