El Girona FC, un històric del futbol català, viu des de fa massa temps en una paradoxa que ni els més experts analistes es veuen amb cor d'explicar. L'estabilitat que semblaria desprendre's del fet que el club de Montilivi estigui a punt d'afrontar la setena temporada consecutiva a segona A, no lliga de cap manera amb les convulsions internes que viu l'entitat de manera gairebé permanent. L'última, la dimissió de tres consellers de la màxima confiança del president, Francesc Rebled, i la sobtada i sorprenent sortida del director esportiu, Oriol Alsina, que va optar per quedar-se al club de la seva vida, el Llagostera, cinc dies després d'haver expressat públicament que es dedicaria amb cos i ànima al Girona. Aquest fet ha deixat malmeses les suposades bones relacions entre els dos clubs, com ho demostra el fet que no compartiran Montilivi. La inestabilitat estructural del club comença en la propietat i, des de dalt, baixa cap als òrgans de gestió per precipitació i s'acaba manifestant de les formes més diverses. En l'àmbit esportiu s'ha manifestat en una aparent estabilitat –set anys a segona A– instal·lada en una mena de muntanya russa que porta l'equip de les portes del cel de primera a l'avantsala de l'infern de la segona B en un any. Una paradoxa.