Som poca colla a casa. I hi érem tots ara fa un any (en realitat falta una setmana, crec) quan va acabar la Transpyr. És la festa dels finishers de la prova. Tots els ciclistes, la gent de l'staff. Les persones amb les quals has conviscut i compartit bons i no tan bons moments. Que quan t'estàs rentant les dents hi comentes l'etapa, com ha anat. O et creues tantes vegades que al final l'acabes saludant com si fos un veí del barri. O millor i tot. Es crea un moment de felicitat col·lectiva. Màgic. És el dia que tothom guanya i celebra haver assolit el seu objectiu, compartint-lo amb aquells que t'han d'aguantar tot l'any, que depèn de com ni et demanen la posició si saben que no és la que esperaves... Bé, que el que compta és gaudir. O no tocar roda i caure, el principal consell que em va donar Moradell abans del meu debut, tardà, que per això encara estic a la categoria promesa!

Tornant al solstici d'hivern. És, també, el moment en què acabes de visualitzar i definir els objectius per l'any següent. I des que em vaig plantejar que qualsevol objectiu esportiu que em podia plantejar era possible, amb la prèvia preparació, he anat passant vacances d'hivern pensant en el debut en la distància de marató, corrent a peu, el 2012; la Transpyr del 2013 o la Titan, el 2014. Sí, fa un any la cerimònia de finishers va ser especial, perquè era la primera prova per etapes que feia. I la vaig guanyar –algú havia d'estrenar el palmarès...–. Ho comentem fent broma, amb els de l'organització de la cursa. Que quan la versió de carretera de la cursa sigui una referència continental sempre hi haurà el meu nom a la llista de guanyadors. No he guanyat aquest any. Més participants, més nivell, una preparació diferent i amb més pics de forma aquesta temporada de primavera. Però també més amics i més bons moments. Ara, l'estelada a l'arribada que no falti, eh! Que tenim pressa. I, sobretot, salut i quilòmetres. I fins l'any que ve.