Excepció i norma
Un soci veterà, d'aquells amb seient a les Corts –que aviat és dit–, m'aconsella repassar la història del Barça per evitar pedres al fetge. Al cap i a la fi, argumenta aquest oracle, l'èxit ha estat excepció i, per regla, s'ha viscut el desastre. Per tant, més val oblidar el període fantàstic i conformar-nos a presenciar a partir d'ara una altra llarga fase de mediocritat, com és norma de la casa.
I revisem el temps pretèrit: quants presidents ha tingut el club que mereixin agraït record per l'altruisme i la bona ègida? Sobren dits en dues mans. Quants rectors i directius s'han aprofitat d'aquest bell somni dels catalans, d'aquesta entelèquia per a romàntics? Un munt, no acabaríem mai. Doncs, apa, ja som al cap del carrer. Suma-hi certs trets del caràcter col·lectiu i ja t'hauràs fet una bona composició de lloc. Per exemple, l'herència dels seixanta, quan l'entitat no tenia ni un ral, va generar el neguit subconscient mil cops aprofitat després pel llest d'en Núñez. No guanyem res, però l'economia està sanejada. Au, respireu i permeteu que el president s'eternitzi. Ara, quan és evident que aquesta directiva acumula errades de tota envergadura, sents el discurs del president accidental i et pinta un panorama que no té res a veure amb la realitat, amb la rutina de cada dia, farcida de carències, escàndols i estultícia. Ell diu que està transformant el club, ves com es vanta. Tant se val. El cas és dissenyar una realitat paral·lela i dir, per exemple, que ets la quinta essència de la transparència quan t'has convertit en un flagrant exercici de vergonyant opacitat. De passada, prometre un futur de color rosa. Al final, qui té el poder persevera i fa avorrir el que es carrega de raons, a qui presenta com un crític patològic. I un mal barcelonista, naturalment.
Arribats a aquest punt, o llances la tovallola i et tornes tan acomodatici, previsible i conformat com la immensa majoria de seguidors o confirmes la teoria del vell amic. En efecte, aquest club no té solució, és així i ho serà sempre, perquè atreu els barruts i mediocres i, molt de tant en tant, l'encerta a deixar-se portar per gent brillant, innovadora, que el torna a situar breument allà on just no s'hauria de moure. La gent capacitada no té futur ni continuïtat a can Barça i haurem de reconèixer el brutal exemple d'avui dia, quan estem desmantellant de mala manera els millors anys d'una centenària institució. Estem desmanegant les lliçons de la Bíblia, esmicolant el Sant Greal que havia de guiar les passes de la institució i establir-la perpètuament entre l'elit esportiva i ningú bada boca, ni s'ocupa ni se'n preocupa. On lluïa Unicef ara hi ha rentadores turques, tant se val, qui paga mana. I a callar. Tornem als temps habituals, i els que ens entestem a bramar que allò no va ser pas un prodigi caigut del cel som franca minoria. Ja estem una altra vegada en l'acostumat desgavell històric. Sense remei ni ganes de posar-n'hi. La història ens dicta lliçons i aquesta és tan tossuda com dura. L'excepció, el triomf. La norma, el desori. Sobretot, paguem una aberrant quantitat de milions per Suárez, calgui o no. I anem entomant cap al desastre, que diuen que anem molt bé, de conya, malgrat que la realitat demostri just el contrari.