Trenta-dos anys després del succés, vaig recordar on era el dia que les seleccions de l'Alemanya Federal i d'Àustria van fer una annexió (i sóc conscient de la connotació de la paraula) per superar totes dues la primera fase classificatòria del mundial de futbol amb la conseqüent eliminació de l'Algèria en què jugava l'exquisit Madjer. Era a Cadaqués i vaig veure aquest partit de la vergonya, disputat la tarda del 25 de juny de 1982 a l'estadi d'El Molinón, en una petita televisió del bar Marítim. Acabat el curs, passava un parell de dies a Cadaqués amb el meu amic Quim Mirons i una alemanya, de la qual imaginàvem que s'assemblava a Hanna Schyagulla. Potser és perquè es diu Maria i feia poc havíem vist El matrimonio de María Braun, del gran Fassbinder, que aleshores feia quinze dies que havia mort. A l'amiga alemanya el futbol no li importava gens. Tampoc gaire a en Quim. Així que, mentre ells dos estaven asseguts a la terrassa del bar, vaig seguir la segona part en què els jugadors alemanys i austríacs s'intercanviaven passivament la pilota sense tenir cap mena d'intenció d'atacar, però sí d'atracar els algerians. Alemanya guanyava des del minut 10 per 1 a 0, i amb aquest resultat es classificava juntament amb Àustria. Algèria havia vençut, de manera tan sorprenent com justa, Alemanya per 2 a 1 i també havia superat Xile per 3 a 2. Només havia perdut 2 a 0 contra Àustria, que havia guanyat Xile. Alemanya només havia triomfat amb els xilens, però passava si derrotava Àustria, que al seu torn es podia permetre perdre l'últim partit sempre que no fos més que per un gol de diferència. Així, doncs, l'1 a 0 era el resultat ideal per a alemanys i austríacs, que, a més, xiuxiuejaven entre ells com si certifiquessin la seva annexió. No els importaven les protestes i els càntics (“que se besen, que se besen”) del públic, entre el qual hi devia haver força asturians, alguns algerians indignats (hi eren perquè seguien la seva selecció en aquell grup que jugava a Astúries: l'altra seu era l'antic Carlos Tartiere, a Oviedo) i, evidentment, els seguidors alemanys i austríacs, alguns dels quals també manifestaven el seu descontentament. Temps després vaig saber que el diari asturià El Comercio va publicar la crònica del partit a la secció de successos. Allò, certament, va ser un robatori amb la pilota armada amb la impunitat amb què les potències europees han dominat el món. Una impunitat que va certificar la FIFA, sempre tan malvadament al costat dels poderosos, en desestimar les protestes de la federació algeriana: els alemanys i els austríacs no havien transgredit cap regla oficial. I es van quedar tan amples.

Si recordo encara emprenyada aquest partit és, evidentment, perquè Alemanya i Algèria es van enfrontar fa uns dies en els vuitens de final del mundial actual. També hi va haver un 2 a 1, però en aquest cas a favor d'Alemanya. I m'hauria agradat que hagués guanyat Algèria. Hauria estat un acte de justícia retardada. Aquest, però, no és el meu mundial. Ni acaba d'haver-hi una selecció que em convenci ni els resultats majoritàriament són els que voldria. En els vuitens de final de les pròrrogues gairebé sempre vaig perdre: Algèria, doncs, va perdre; Xile, també, i el Brasil va passar pels pèls (o pels pals, com apuntava el titular de la portada d'aquest diari) per enfrontar-se amb una Colòmbia que mig m'agradava, però que em va semblar molt violenta en la semifinal, de manera que almenys em sembla bé que estigui eliminada; Nigèria va perdre amb França, que, malauradament, va perdre amb Alemanya, la qual des del 82 sempre vull que perdi; Mèxic va perdre amb Holanda, en part a causa d'un penal simulat de Robben, un jugador tan antipàtic que fa que sempre vull que perdin els equips amb els quals juga. Hi ha altres partits en què no vaig perdre, però tampoc vaig tenir una victòria alegre: l'Argentina, que mai m'ha agradat gaire, va guanyar Suïssa; Bèlgica, que no m'acaba de semblar la gran selecció que s'anunciava, va superar els EUA; i Costa Rica, una sorpresa que m'hauria agradat que ahir hagués guanyat Holanda, va vèncer Grècia, cosa que no em faria res per la seva selecció, tan tosca però que no em va alegrar perquè simpatitzo amb els grecs, víctimes de la prepotent Alemanya.