Amb un partit de vergonya en la memòria

Trenta-dos anys després del succés, vaig recor­dar on era el dia que les selec­ci­ons de l'Ale­ma­nya Fede­ral i d'Àustria van fer una annexió (i sóc cons­ci­ent de la con­no­tació de la paraula) per superar totes dues la pri­mera fase clas­si­fi­catòria del mun­dial de fut­bol amb la con­seqüent eli­mi­nació de l'Algèria en què jugava l'exqui­sit Mad­jer. Era a Cadaqués i vaig veure aquest par­tit de la ver­go­nya, dis­pu­tat la tarda del 25 de juny de 1982 a l'estadi d'El Molinón, en una petita tele­visió del bar Marítim. Aca­bat el curs, pas­sava un parell de dies a Cadaqués amb el meu amic Quim Mirons i una ale­ma­nya, de la qual ima­ginàvem que s'assem­blava a Hanna Schya­gu­lla. Pot­ser és perquè es diu Maria i feia poc havíem vist El matri­mo­nio de María Braun, del gran Fass­bin­der, que ales­ho­res feia quinze dies que havia mort. A l'amiga ale­ma­nya el fut­bol no li impor­tava gens. Tam­poc gaire a en Quim. Així que, men­tre ells dos esta­ven asse­guts a la ter­rassa del bar, vaig seguir la segona part en què els juga­dors ale­manys i austríacs s'inter­can­vi­a­ven pas­si­va­ment la pilota sense tenir cap mena d'intenció d'ata­car, però sí d'atra­car els alge­ri­ans. Ale­ma­nya gua­nyava des del minut 10 per 1 a 0, i amb aquest resul­tat es clas­si­fi­cava jun­ta­ment amb Àustria. Algèria havia vençut, de manera tan sor­pre­nent com justa, Ale­ma­nya per 2 a 1 i també havia superat Xile per 3 a 2. Només havia per­dut 2 a 0 con­tra Àustria, que havia gua­nyat Xile. Ale­ma­nya només havia tri­om­fat amb els xilens, però pas­sava si der­ro­tava Àustria, que al seu torn es podia per­me­tre per­dre l'últim par­tit sem­pre que no fos més que per un gol de diferència. Així, doncs, l'1 a 0 era el resul­tat ideal per a ale­manys i austríacs, que, a més, xiu­xi­ue­ja­ven entre ells com si cer­ti­fi­ques­sin la seva annexió. No els impor­ta­ven les pro­tes­tes i els càntics (“que se besen, que se besen”) del públic, entre el qual hi devia haver força astu­ri­ans, alguns alge­ri­ans indig­nats (hi eren perquè seguien la seva selecció en aquell grup que jugava a Astúries: l'altra seu era l'antic Car­los Tar­ti­ere, a Ovi­edo) i, evi­dent­ment, els segui­dors ale­manys i austríacs, alguns dels quals també mani­fes­ta­ven el seu des­con­ten­ta­ment. Temps després vaig saber que el diari asturià El Comer­cio va publi­car la crònica del par­tit a la secció de suc­ces­sos. Allò, cer­ta­ment, va ser un roba­tori amb la pilota armada amb la impu­ni­tat amb què les potències euro­pees han domi­nat el món. Una impu­ni­tat que va cer­ti­fi­car la FIFA, sem­pre tan mal­va­da­ment al cos­tat dels pode­ro­sos, en deses­ti­mar les pro­tes­tes de la fede­ració alge­ri­ana: els ale­manys i els austríacs no havien trans­gre­dit cap regla ofi­cial. I es van que­dar tan amples.

Si recordo encara empre­nyada aquest par­tit és, evi­dent­ment, perquè Ale­ma­nya i Algèria es van enfron­tar fa uns dies en els vui­tens de final del mun­dial actual. També hi va haver un 2 a 1, però en aquest cas a favor d'Ale­ma­nya. I m'hau­ria agra­dat que hagués gua­nyat Algèria. Hau­ria estat un acte de justícia retar­dada. Aquest, però, no és el meu mun­dial. Ni acaba d'haver-hi una selecció que em con­venci ni els resul­tats majo­ritària­ment són els que vol­dria. En els vui­tens de final de les pròrro­gues gai­rebé sem­pre vaig per­dre: Algèria, doncs, va per­dre; Xile, també, i el Bra­sil va pas­sar pels pèls (o pels pals, com apun­tava el titu­lar de la por­tada d'aquest diari) per enfron­tar-se amb una Colòmbia que mig m'agra­dava, però que em va sem­blar molt vio­lenta en la semi­fi­nal, de manera que almenys em sem­bla bé que esti­gui eli­mi­nada; Nigèria va per­dre amb França, que, malau­ra­da­ment, va per­dre amb Ale­ma­nya, la qual des del 82 sem­pre vull que perdi; Mèxic va per­dre amb Holanda, en part a causa d'un penal simu­lat de Rob­ben, un juga­dor tan antipàtic que fa que sem­pre vull que per­din els equips amb els quals juga. Hi ha altres par­tits en què no vaig per­dre, però tam­poc vaig tenir una victòria ale­gre: l'Argen­tina, que mai m'ha agra­dat gaire, va gua­nyar Suïssa; Bèlgica, que no m'acaba de sem­blar la gran selecció que s'anun­ci­ava, va superar els EUA; i Costa Rica, una sor­presa que m'hau­ria agra­dat que ahir hagués gua­nyat Holanda, va vèncer Grècia, cosa que no em faria res per la seva selecció, tan tosca però que no em va ale­grar perquè sim­pa­titzo amb els grecs, vícti­mes de la pre­po­tent Ale­ma­nya.