Històries mundialistes
de Singapur pronostica que Catalunya eliminarà Espanya
del pròxim mundial
El futbol no m'agrada especialment. Trobo que és un esport que s'assembla a un llarg coitus interruptus. Gairebé tots els atacs acaben en no res, i els punts en els marcadors acostumen a ser ben escassos. Prefereixo els esports en què els equips poden anotar de manera abundant, com el bàsquet o el rugbi.
Ara bé, els mundials de futbol són tota una altra cosa. M'atrapa la competició i de sobte em trobo davant de la tele mirant partits de seleccions que en circumstàncies normals no m'interessarien gens ni mica. M'agrada seguir els resultats de cada grup i especialment les fases finals. Tot i els marcadors eixuts, els partits de vuitens i de quarts han estat apassionants. És cert que alguns s'han fet llargs. De fet, una idea interessant seria que en el pròxim mundial, un cop acabada la fase de grups, en els vuitens, quarts i semifinals es juguessin directament els temps suplementaris de 15 minuts i els penals. Els 90 minuts sobren.
De vegades em pregunto per què m'agraden els mundials si no m'agrada el futbol. El primer partit que recordo, el vaig viure en directe. Encara no tenia 8 anys i el meu pare va sorprendre'ns, al meu germà i a mi, amb entrades per veure el França-Hongria a l'estadi Mundialista de Mar del Plata, l'Argentina, una de les seus del mundial de 1978. No recordo gaire res del partit, més enllà de l'emoció encomanadissa del meu pare, que no parava de repetir que era un moment històric: “Vés a saber si mai torneu a veure un partit d'un mundial en directe.” El que sí que tinc present és que els dos equips es van presentar al camp amb indumentària blanca i que, per sortir del pas, França va accedir a jugar amb la samarreta verda i blanca a ratlles horitzontals del Kimberley, un club local de regional. França disfressada de Kimberley va guanyar Hongria per 3 a 1, però de totes maneres va finalitzar tercera de grup i no va aconseguir una plaça per als vuitens de final. Aquesta va ser la meva primera experiència mundialista i, d'aleshores ençà, cada quatre anys acabo clavat davant de la tele mirant tots els partits que puc. Recordo finals viscudes en bars amb amics i en alguna redacció amb companys de feina. Fins i tot recordo haver seguit algun partit important amb un transistor i un auricular amagat a la màniga durant un examen final de dret constitucional a la facultat. Ara no em ve al cap quin partit era, però sí que vaig aprovar l'examen! Només em falta una cosa per arrodonir la meva història d'amor mundialista: que Catalunya elimini Espanya en una copa del món. Una profecia que la setmana passada feia el diari The Independent de Singapur, recordant que el petit Estat asiàtic havia deixat Malàisia fora de les primeres eliminatòries disputades. “Si Catalunya guanya la seva independència, que no us sorprengui que la nova selecció catalana faci a Espanya el mateix que Singapur va fer a Malàisia a la primera oportunitat”, pronosticava. Se'm fa la boca aigua.