Aquest mundial va tan carregat d'intensitat i emoció que els dies sense futbol es tornen estranys, insulsos. Esperar les semifinals es fa més llarg del compte. Personalment, feia uns quants mundials que no em passava. La passió d'ara em retorna als mundials de la infantesa i a les col·leccions de cromos. El primer del qual tinc memòria, el d'Itàlia, és l'últim en què l'Argentina va arribar a unes semifinals, fins dissabte. Aquella selecció de fa 24 anys acabava de ser campiona del món i tenia un Maradona camí ja del crepuscle, amb Caniggia com a principal soci, dins i fora del camp.

La d'ara té tota una generació de futbolistes que, per edat i trajectòria, es troben en plenitud. Per molts d'ells, és ara o mai. Un cop acabat el partit contra Bèlgica, em vaig entretenir a mirar els diaris argentins. És un altre espectacle. L'Olé, amb profusió de vídeos i imatges, titulars apassionats, girs de llengua pròpia i ganes de gambetear amb la realitat del mundial, és pur entreteniment. “DeSEMI qué se siente”, titulava, per celebrar la SEMIfinal, fent joc amb el hit musical argentí d'aquest mundial, Decime qué se siente. Només per això, perquè aquesta festa no s'acabi, ja m'agradaria que l'Argentina el guanyés. Per això, per Messi, que el persegueix i se'l mereix, i perquè no vingués el sentit contrari d'aquesta passió, la caiguda de liti i els retrets, que poden ser d'allò més virulents. Se'l mereix Messi, se'l mereix Mascherano per compromès i tenaç, se'l mereixeria Van Gaal, per trajectòria i perseverança, per acudits com fer sortir el porter suplent per als penals... Però això no podrà ser la final.

Un mundial, sobretot si és animós i viu com aquest (i més si ets catalana), dóna l'oportunitat de ser feliç sent espectador de la felicitat dels altres, que deia en Sindreu. I encara que a estones el futbol de l'Argentina és justet, amb un mig del camp trencat i abonat a les genialitats de Messi i altres fulgors de complement, beneïdes genialitats i fulgors. Al capdavall, arribats a aquest punt, tot pot passar i els partits es decideixen per detalls que s'esquitllen d'inesperat: des de la pilota que engalta Higuaín –fins ara convidat de pedra– per batre Courtois (Messi seguirà somiant amb ell) fins a l'entrada innecessària al mig del camp que deixa fora de circulació Neymar.

A les seleccions en què el mundial bull en cada racó de les venes, el nivell de pressió coneix límits brutals: ho vam veure amb el porter Julio César, que en els penals del Brasil en els quarts de final, va rememorar l'eliminació de quatre anys enrere, per la qual havia estat trinxat públicament. Ara també ho ha estat el defensa que ha lesionat Neymar, i més enllà de les sancions, caldria no perdre el cap. Cap i unes quantes coses més necessitaran Messi, Mascherano i companyia per fer el gran maracanazo. Els possibles titulars ja fan venir salivera...