Aquest mun­dial va tan car­re­gat d'inten­si­tat i emoció que els dies sense fut­bol es tor­nen estranys, insul­sos. Espe­rar les semi­fi­nals es fa més llarg del compte. Per­so­nal­ment, feia uns quants mun­di­als que no em pas­sava. La passió d'ara em retorna als mun­di­als de la infan­tesa i a les col·lec­ci­ons de cro­mos. El pri­mer del qual tinc memòria, el d'Itàlia, és l'últim en què l'Argen­tina va arri­bar a unes semi­fi­nals, fins dis­sabte. Aque­lla selecció de fa 24 anys aca­bava de ser cam­pi­ona del món i tenia un Mara­dona camí ja del cre­pus­cle, amb Canig­gia com a prin­ci­pal soci, dins i fora del camp.

La d'ara té tota una gene­ració de fut­bo­lis­tes que, per edat i tra­jectòria, es tro­ben en ple­ni­tud. Per molts d'ells, és ara o mai. Un cop aca­bat el par­tit con­tra Bèlgica, em vaig entre­te­nir a mirar els dia­ris argen­tins. És un altre espec­ta­cle. L'Olé, amb pro­fusió de vídeos i imat­ges, titu­lars apas­si­o­nats, girs de llen­gua pròpia i ganes de gam­be­tear amb la rea­li­tat del mun­dial, és pur entre­te­ni­ment. “DeSEMI qué se siente”, titu­lava, per cele­brar la SEMI­fi­nal, fent joc amb el hit musi­cal argentí d'aquest mun­dial, Decime qué se siente. Només per això, perquè aquesta festa no s'acabi, ja m'agra­da­ria que l'Argen­tina el guanyés. Per això, per Messi, que el per­se­gueix i se'l mereix, i perquè no vingués el sen­tit con­trari d'aquesta passió, la cai­guda de liti i els retrets, que poden ser d'allò més viru­lents. Se'l mereix Messi, se'l mereix Masc­he­rano per com­promès i tenaç, se'l merei­xe­ria Van Gaal, per tra­jectòria i per­se­ve­rança, per acu­dits com fer sor­tir el por­ter suplent per als penals... Però això no podrà ser la final.

Un mun­dial, sobre­tot si és animós i viu com aquest (i més si ets cata­lana), dóna l'opor­tu­ni­tat de ser feliç sent espec­ta­dor de la feli­ci­tat dels altres, que deia en Sin­dreu. I encara que a esto­nes el fut­bol de l'Argen­tina és jus­tet, amb un mig del camp tren­cat i abo­nat a les geni­a­li­tats de Messi i altres ful­gors de com­ple­ment, beneïdes geni­a­li­tats i ful­gors. Al cap­da­vall, arri­bats a aquest punt, tot pot pas­sar i els par­tits es deci­dei­xen per detalls que s'esquit­llen d'ines­pe­rat: des de la pilota que engalta Higuaín –fins ara con­vi­dat de pedra– per batre Cour­tois (Messi seguirà somi­ant amb ell) fins a l'entrada inne­cessària al mig del camp que deixa fora de cir­cu­lació Ney­mar.

A les selec­ci­ons en què el mun­dial bull en cada racó de les venes, el nivell de pressió coneix límits bru­tals: ho vam veure amb el por­ter Julio César, que en els penals del Bra­sil en els quarts de final, va reme­mo­rar l'eli­mi­nació de qua­tre anys enrere, per la qual havia estat trin­xat públi­ca­ment. Ara també ho ha estat el defensa que ha lesi­o­nat Ney­mar, i més enllà de les san­ci­ons, cal­dria no per­dre el cap. Cap i unes quan­tes coses més neces­si­ta­ran Messi, Masc­he­rano i com­pa­nyia per fer el gran mara­ca­nazo. Els pos­si­bles titu­lars ja fan venir sali­vera...