No seré jo qui digui res en positiu ni en negatiu dels fitxatges de Zubizarreta, però s'ha de reconèixer que és molt difícil ser director esportiu del Barça. El mateix passava quan fitxava Txiki Begiristain. És clar que el Barça necessita recanvis i, a més a més, de primer nivell. Però per cada fitxatge d'un titular indiscutible hi haurà un elevat tant per cent de persones que veuran que es tracta d'un obstacle per fer triomfar els joves del filial.

Amb Luis Suárez a l'equip, molts veuran que Deulofeu ho tindrà molt complicat per accedir a l'onze titular. El mateix passa en defensa. És més que evident que es necessiten centrals i, segons el meu parer, algun lateral més, però això implica, per exemple, no deixar progressar Bartra o la venda de Sergi Gómez. I si arriben titulars indiscutibles al centre del camp? Ho tindran més difícil Rafinha, Sergi Roberto o els nanos com Samper, que tant despunten al filial. El que vull dir és que és molt i molt difícil acontentar tothom. La gent demana canvis i vol veure cares noves, però altres critiquen aquesta tàctica nunyista.

En què quedem? Volem un equip guanyador ja, o donem temps als joves del planter? La situació ideal era anar fent una transició a poc a poc, però en un club com el Barça no es pot permetre passar dues temporades consecutives en blanc. Un cop fets els fitxatges, aquests han d'encaixar ràpidament al club. Això vol dir que han d'entendre un estil i una manera de jugar en només uns dies.

Al gran Pep Guardiola, mestre entre mestres, li està costant fer-ho al Bayern i això que els alemanys dominaven de cap a peus el futbol europeu. El paper de Zubizarreta, el de Txiki o el de qualsevol director esportiu del Barça és el més complicat, es miri per on es miri. Acontentar el tècnic, no passar-se del pressupost fixat per la directiva i donar sortida als jugadors descartats sembla una tasca fàcil, però al Barça, això, de fàcil, no en té res.