L'EDITORIAL
Molta emoció i poques o cap innovació
El mundial de Brasil ha arribat a la fase definitiva sense que cap selecció hagi aportat alguna innovació tàctica que hagi de perdurar en el temps o que hagi de crear tendència en el futur immediat. La manca de qualitat ha estat compensada, en molts partits, per l'emoció d'uns finals trepidants, d'anada i tornada, amb pròrrogues de resultat incert i amb llançaments de penals no aptes per a malalts del cor. Punt i a part es mereix el cop d'efecte de Louis van Gaal quan va substituir el porter titular per fer entrar un especialista a aturar penals. Hi ha hagut, com sempre, equips que han sorprès perquè han superat les seves pròpies expectatives, com ara Costa Rica, i d'altres que han fracassat estrepitosament, com Espanya. La Colòmbia de Pekerman ha estat, probablement, la que ha fet un futbol més desacomplexat i ofensiu, fins que es va trobar amb el Brasil, que la va desactivar al més pur estil Scolari. A Suïssa, França i els Estats Units els ha faltat aquell punt d'ofici –i d'ambició en el cas de les dues primeres– necessari per arribar a la fase final. El Brasil, sense Neymar; Alemanya, que no acaba de ser la màquina perfecta que s'esperava; l'Argentina, que ho fia tot a Messi, i Holanda, convençuda que el futbol li deu un títol, es juguen la copa del món.