El somriure d'‘Il Mandarineri'
ha delectat tothom
Fa un any, s'estava plantejant seriosament la retirada. A l'Armani Milà, Sergio Scariolo el va fer jugar molt menys del que s'imaginava i el rol residual li va minar l'ànim. “Va ser el pitjor any de la meva carrera. Se'm va tractar malament, amb poca consideració”, lamentava encara fa un parell de mesos el killer del somriure perenne, Gianluca Basile (1975).
No hauria estat just que Baso hagués tancat el seu vincle professional amb mal sabor de boca. I va ser llavors, quan se li va obrir una porta, que li va atiar un altre cop la il·lusió per competir. No era en la Lega –d'ofertes, en va tenir–, sinó en la Lega Due, en una menuda localitat siciliana de poc més de 13.000 habitants, a la província de Messina. Allà, a Capo d'Orlando, va visualitzar-hi un lloc on, no tan sols podia tornar a disfrutar a la pista, sinó de la qualitat de vida, amb sol i mar a tocar com en el seu Ruvo di Puglia natal, al taló d'Itàlia. El club, l'Orlandina, també el va saber mimar. El va dur a l'illa, li va explicar al detall el projecte i Gianmarco Pozzecco, el tècnic, va rematar i el va convèncer. Tots dos mantenen una gran amistat des que van coincidir al Fortitudo de Bolonya fa més d'una dècada i la idea de trobar-se de nou els seduïa. Tal va ser l'atracció que l'escorta va decidir endur-se tota la família a Sicília (la dona i les seves tres filles) i allà hi ha viscut un curs pletòric. No tant en xifres –7,9 punts (37% en triples, tirant-ne gairebé cinc per partit) i 2,7 assistències en 25 minuts–, sinó perquè hi ha recuperat la passió pel bàsquet. I ha delectat tothom, amb un buzzer-beater impossible contra el Verona i un recital de l'arc contra el Sigma Barcellona (22 i 6/9 de 6,75m).
Igual que en alguns dels seus equips precedents –no cal oblidar que és l'estranger amb més partits de la història de la secció de bàsquet del Barça–, ha deixat empremta a Capo d'Orlando. I més que ho farà perquè fa uns dies va confirmar que continuaria en actiu i compliria el curs que li queda de contracte. Això vol dir que jugarà amb 40 anys –els complirà el 24 de gener–, posant de manifest que, si les lesions no dinamiten el camí, la longevitat depèn dels estímuls i la motivació de cadascú. Baso, que admet que juga per pura diversió, no sap qui serà el tècnic –Pozzecco ha acceptat una oferta del Varese– ni tampoc la categoria en què jugarà, però allà s'hi sent alliberat, lliure. El club va caure en l'última final de la Lega Due i ara està en espera que la Lega determini qui serà el beneficiari de la vacant deixada pel Montepaschi, que no hi continuarà per culpa de la seva tràgica situació financera. Està previst que sigui el proper 18 de juliol, en el consell federal, quan es decideixi. El primer de la llista és el Montegranaro, cuer a la primera divisió el curs passat, per bé que la seva inestabilitat econòmica li pot obrir les portes del Capo d'Orlando, el següent al qual correspondria per mèrits esportius. Els que hem gaudit amb Il Mandarineri ens agradaria que l'equip sicilià pugés, i així veure'l en la màxima categoria, si estem davant l'últim curs vestit de curt sobre un parquet. Per bé que mai es pot saber què ronda pel cap de Basile, ara focalitzat a navegar pel Mediterrani, explotant la seva altra gran passió, la pesca.
La seva convivència amb l'èxit ha estat contínua, si bé per damunt de tots hi ha l'Eurolliga del 2010 a París amb el Barça. Era el títol que havia perseguit sempre i la motivació que, el 2005, el va fer aterrar al Palau i desestimar una proposta econòmicament molt més suculenta de l'Akasvayu.