Sobreviure entre metrosexuals

Treure's la samar­reta a la platja és un drama si no s'han fet els deu­res durant l'hivern. Així doncs, envol­tat de metro­se­xu­als ufa­no­sos de les seves abdo­mi­nals, i sent cons­ci­ent d'un clam social que ido­la­tra els esca­la­dors i mar­gina els seden­ta­ris de cer­vesa i tertúlia, mos­tro les cen­dres físiques d'un pas­sat abo­cat al món de l'esport. Men­tre estenc les tova­llo­les, fent com si el drama no anés amb mi, prenc una anto­lo­gia de Hölder­lin per fal­se­jar l'ori­gen eru­dit del meu sobrepès. M'hau­ria d'apri­mar, és cert, però l'anhel d'aca­ri­ciar el sublim em té enclaus­trat a la bibli­o­teca, tan sols en surto per pla­giar qua­dres de Fri­e­drich i escriure odes al suïcidi. A causa d'aquesta ambició artística, he refu­sat enfron­ta­ments de pàdel amb hips­ters nou­vin­guts al món de la raqueta, par­tits de fut­bol en què aquell no la pas­sarà a l'altre i tam­poc farà de por­ter, als vint minuts dia­ris de fúting en què ten­ti­nejo per car­re­te­res secundàries, a les bici­cle­tes que tre­mo­len per espais feréstecs i et dei­xen el cul esmi­co­lat i, fins i tot, he repu­diat cami­na­des domi­ni­cals com­par­ti­des amb fri­quis desit­jo­sos de fan­ta­siar sobre èxits pretèrits. No ho puc evi­tar, sóc així. Men­tre els altres dedi­quen el seu temps lliure a cul­ti­var el cos, n'hi ha que donem aire a la ment per com­pen­sar el culte des­a­fo­rat cap allò més super­fi­cial i caduc. Ja ho deia Mac­hado: “A Espa­nya, de deu caps, nou enves­tei­xen i un pensa.” M'ha tocat i no em queixo.

De tota manera, la con­tra­dicció m'ha arri­bat quan m'he asse­gut a la tova­llola, he fle­xi­o­nat les cames i, en sos­te­nir els meus braços al davant del genoll amb una certa alti­vesa, el meu fill petit m'ha dei­xat anar amb un to filial d'amor cap al pare vençut per la vida: “Papa, com és que hi ha altres papes que no tenen panxa?” Pre­gunta retòrica? No, m'estava dema­nant ser ràpid per no bai­xar del pedes­tal abans de l'eclosió de l'ado­lescència. Així doncs, fent valer el meu espe­rit filan­trop mode­lat durant les hores de lec­tu­res de Hölder­lin, li he con­tes­tat amb con­des­cendència “Perquè no esti­men els seus fills com jo t'estimo a tu.” El nen ha callat per res­pecte, i a mi m'han vin­gut ganes de plo­rar.