L'‘scolariazo'
de l'Uruguai en el mundial del 1950 en segon terme
Deia la setmana passada que no anava a favor del Brasil en el mundial malgrat la presència de Neymar perquè un possible maracanazo tindria una gran morbositat. Vet aquí que el nou mineirazo, supera absolutament totes les previsions. Ja es va veure que el Brasil patia en excés contra Colòmbia i que ja hauríem vist com se n'hauria sortit sense la condescendència de l'àrbitre espanyol, que li va permetre falta rere falta sobre el joc més ordenat i vistós dels colombians. Per cert, em trec el barret amb James Rodríguez, un jugador que m'ha meravellat. Superior ja ara mateix i amb un gran potencial –22 anys– a molts altres amb més nom internacional. Se'l rifaran. Doncs bé, que el Brasil ja trontollava i que a Alemanya, en canvi, se la veia com un bloc sòlid com el formigó, però alhora amb jugadors creatius com Özil i l'impagable Müller, capaços de desarmar qualsevol sistema defensiu. Si a tot plegat li afegim que el central local Thiago Silva, el puntal defensiu de Luiz Felipe Scolari, no va poder jugar per culpa d'una targeta groga absolutament estúpida provocada per ell mateix contra Colòmbia i que a Neymar el van lesionar, el producte final és un mineirazo. Una humiliació per 1-7 que passa directament i per la porta més gran als annals de la història i que deixa el maracanazo que havia perpetrat l'Uruguai en la final del mundial del 1950 jugat també al Brasil en un segon terme. En aquella ocasió, com indica el seu nom, el partit es va jugar a l'estadi de Maracanã, a vessar amb prop de 200.000 espectadors que van plorar la derrota. Ahir, la televisió també ens va mostrar els rostres desencisats i amb llàgrimes dels seguidors brasilers. És normal. El que no trobo tan normal és que Fred, un davanter centre més totxo que Serginho –que ja és a dir–en sigui el cap de turc. Serginho va ser el jugador que desentonava en aquella excelsa selecció que va jugar el mundial del 1982 i que va meravellar Sarrià i el món. Van quedar eliminats, però van deixar la seva empremta d'un futbol preciós amb jugadors de la talla de Sócrates i Falcão, entre d'altres. El tal Serginho n'era l'excepció. Fred és un jugador de lluita i ben poc talent i no s'entén que Scolari hi apostés cegament havent pogut triar Diego Costa, bregador amb més tècnica i gol. Doncs això, que potser la fornada de brasilers no és la millor de la història, però l'aposta del tècnic per fer un equip que pensés més a destruir que no pas a crear l'ha conduït a la catàstrofe. L'1-7 n'és l'exemple a l'engròs, però encara que acabés guanyant els partits anteriors, es veia que el Brasil depenia en excés dels minuts d'inspiració de Nyemar i que no jugava absolutament a res. Tots els que dimarts vestien de groc van fer un ridícul històric. I el responsable màxim és Luis Felipe Scolari que, en un gest que s'ha d'aplaudir, va reconèixer tal dèficit en la roda de premsa posterior. El pas següent del seleccionador brasiler, al meu entendre, seria presentar la dimissió tot just s'acabés el partit pel tercer i quart lloc. Escric l'article sense saber qui serà el rival del Brasil, però segueixo pensant, tal com vaig dir la setmana passada, que l'Argentina no té mig del camp –té més ofici que el Brasil, això sí– i que Holanda és un equip consolidat i amb talent. Messi haurà tingut la darrera paraula.
