Ja han passat un parell de setmanes des que Luis Suárez va ser expulsat del mundial del Brasil i castigat severament per haver mossegat un rival, el jugador italià Giorgio Chiellini, en el partit que l'Uruguai va disputar contra Itàlia en la primera fase del campionat. Com és sabut, la FIFA va decretar l'expulsió de Suárez per una queixalada estúpida, infantil, que li ha costat cara a ell i a l'Uruguai. Al jugador se li ha aplicat una dura sanció que li impedirà jugar a futbol durant mesos, i l'Uruguai va quedar eliminada en els vuitens contra Colòmbia, fet que si hagués disposat de Suárez potser hauria estat diferent. I després de l'acció antiesportiva, tant com escopir a un altre jugador, o provocar-lo a cau d'orella amb sa mare o la seva dona, li ha caigut un xàfec de nassos. Disfressat de Dràcula l'han caricaturitzat a no pas pocs mitjans. I se n'ha dit de tot, una de les millors especulacions ha estat avortar el seu fitxatge pel Barça si és que el Barça –s'ha dit– volia continuar sent un referent esportiu i social.

Aquest darrer és un argument que m'ha deixat garratibat. Cada cop que l'he sentit m'ha xocat. Perquè sobretot pensava que a can Barça tractem de fitxar bons jugadors, els millors si pot ser; no pas els que aspiren a una plaça d'honor al santoral. Si se sabessin les vides díscoles de molts jugadors, el seu tren de vida, el seu egoisme infinit, la seva ignorància supina, potser no podríem pas sortir amb un onze de gala al terreny de joc.

Els jugadors, que per això els paguem amb xifres astronòmiques que poden arribar a semblar escandaloses ateses les condicions de vida i els salaris del comú dels mortals, els fitxem perquè facin un Barça triomfant, que senzillament vol dir amb l'obligació d'aspirar a guanyar-ho tot. I tot vol dir tot. Després, amb qui s'alliten, si saben llegir o escriure, si van amb un Porsche o amb un Ferrari, si tenen una casa amb vint-i-tres lavabos o si la piscina del seu xalet és olímpica o no, són qüestions ben secundàries, diria que del tot. La resta, propaganda.

A Luis Suárez li han fet un tercer grau que si se'l mereixia, per translació, hauria d'haver suposat la sanció implacable al jugador que lesiona Neymar que, a diferència, de Suárez, sí que ha ocasionat un greu perjudici al jugador i a la selecció del Brasil. I parlant de la canarinha, què no dir del madridista Pepe. Les seves accions al camp de futbol són les d'un boig. La seva agressió múltiple al jugador del Getafe Casquero és una de les imatges de violència gratuïta més punyents de la història de la lliga espanyola. I això, obviant el comportament habitual de Pepe en cada partit. El seu recurs sistemàtic a fer teatre o a simular agressions és antològic. Si volen treure psicòpates del terreny de joc, prou de fer el ridícul! Comencem per apartar aquells que amb la samarreta blanca, o gràcies a aquesta, s'ho han permès tot i una mica més.