Òscar Cadiach s'ha instal·lat aquesta setmana al camp base del Broad Peak, l'últim dels 14 vuit mils principals que encara no llueix en el seu palmarès. Si té èxit, el tarragoní haurà trigat gairebé 30 anys –va fer el primer, el Nanga Parbat, el 16 d'agost del 1984– i més de 60 expedicions a escalar la llista sencera sense oxigen i es convertirà, amb 61 anys, en l'alpinista més veterà que ho aconsegueix. Un fet inconcebible en l'època de la immediatesa, en què a molts els envaeix el neguit si els reptes no els poden fer d'un dia per l'altre. Abans de marxar al Pakistan, Cadiach em va dir: “En moltes muntanyes he girat cua. El Kanchenjunga el vaig fer en el quart intent; el Gasherbrum 1, en el tercer; el K2, també en el quart. Es parlen dels cims que he fet, però els que he intentat també compten, per a mi.” Les paraules de Cadiach, completament desfasades pels temps que corren, seran interpretades com un demèrit seu pels que ho volen tot ara i aquí, però expliquen moltes coses de la singladura vital d'aquest alpinista. Ara fa un any va recular al Gasherbrum 1 durant el primer atac al cim. No ho veia clar –s'esperava un canvi de temps– ni se sentia prou aclimatat. La va encertar. Els que van continuar ja no van tornar mai més a casa.

El bon alpinisme és també aquest i no només el de les escalades a parets impossibles. Girar cua i salvar la pell no és un fracàs. El fracàs és obcecar-se a fer el cim peti qui peti i, en el camí, perdre-hi molt més que bous i esquelles. És la febre del cim que tan bé explica el periodista Jon Krakauer en el seu llibre sobre una de les grans tragèdies de l'Everest, ocorreguda el 1996.

Però prova de vendre aquest discurs als clients que paguen un dineral perquè en les seves targetes, sota l'ocupació laboral, hi puguin posar algun dia Everest summiter. Et prendran per boig. Mentrestant, Òscar Cadiach conserva intactes tots els dits de les mans i dels peus.