Amb un aspecte impecable, rostre bru en extrem, sabates brillants, americana fosca, camisa blanca i texans, Reyes Estévez va anar dimarts a recollir el trofeu d'homenatge per la seva carrera esportiva durant la Diada de l'Atletisme Català. Per la seva aparença –si ha guanyat pes és del tot imperceptible– ningú no diria que ja fa quatre anys del seu últim gran campionat, l'europeu de Barcelona 2010, que el va deixar a les portes del podi de la seva distància vital, els 1.500 m. Poc després es va veure esquitxat, no pas condemnat, per l'operació Llebrer contra el dopatge i un cop va haver tornat a Catalunya va intentar sense èxit reenganxar-se a l'atletisme en una nova especialitat, els 3.000 m obstacles. Però al cap d'un temps va desistir. “No m'hi veia prou segur. Amb els salts, els genolls i els tendons se'n ressentien i vaig veure que no pagava la pena tornar si no aconseguia el nivell adequat”, explicava després de l'acte de dimarts al Consell Català de l'Esport. Reyes, de ben segur un dels migfondistes amb més talent que ha tingut l'atletisme català, ha abandonat l'alta competició, però no ha deixat de practicar esport i una evidència és el seu aspecte, forjat en els rodatges camp a través pel parc de Collserola, amb el punt de partida a Sant Cugat del Vallès, on ha fixat la seva residència.

Estévez diu que s'ha pres un parell d'anys sabàtics pensant cap on havia d'encaminar la seva nova vida més enllà de la competició. Té clar que vol continuar vinculat a l'esport i que entre setembre i octubre es poden començar a activar alguns projectes. En tot cas, era dia d'homenatges i un bon moment per fer balanç. “L'atletisme ha estat la meva vida, m'ho ha donat tot i m'ha format com a persona. He conegut gent meravellosa que sempre m'ha fet costat i en aquest acte he pogut tenir una mostra d'això. Els valors de la disciplina i el sacrifici que et dóna l'esport t'ajuden després en molts altres àmbits de la vida”, reflexionava. Reyes va ser un valor precoç. Manuel Carrasco va ser el seu descobridor a Cornellà i en categoria benjamina ja va establir un rècord d'Espanya (3:06). El tècnic cornellanenc el va guiar en les primeres passes, però l'espigat Estévez apuntava molt amunt i va arribar l'hora de deixar-lo volar fins a les cotes més altes. Amb catorze/quinze anys va rebre una beca per a la Blume i després va començar la seva nova vida al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, al costat de Gregorio Rojo. “Va ser com un segon pare. Va ser el meu mentor i qui em va portar al màxim nivell. Sempre he dit que gran part de tot el que he aconseguit ho dec a ell”, recordava. L'estima i l'admiració entre Reyes i Gregorio era mútua. “He conegut atletes de molt nivell, però cap amb la força natural de Reyes. A Europa no n'hi ha cap que corri d'una manera tan eficaç”, destacava el desaparegut entrenador a l'octubre del 1999. Feia un parell de mesos que Reyes havia protagonitzat la cursa de la seva vida, la final dels 1.500 m del mundial de Sevilla, en què va establir una nova marca personal (3:30.57), només superat pel més gran de l'especialitat, el marroquí Hicham el Guerruj (3:27.65) i el kenyà Noah Ngeny (3:28.73).

El palmarès del migfondista català és molt més extens i s'hi podrien destacar molts altres resultats, com ara el títol europeu de Budapest el 1998 o el subcampionat mundial en pista coberta a Lisboa el 2001, sempre en 1.500 m. La seva brillant trajectòria, però, va tenir un epíleg fosc per la seva vinculació amb l'operació Llebrer. “Sempre he dit que he estat net, però em va tocar viure aquell mal tràngol. No ho desitjo a ningú”, encara reiterava aquesta setmana en el Consell Català de l'Esport. En tot cas, la figura de Reyes mai no ha deixat indiferent. Ha estat i és un tipus carismàtic, com encara es va poder apreciar en la Diada de l'Atletisme Català, reclamat fins i tot per algunes de les autoritats per fer-s'hi fotografies. Com deia un col·lega de professió, Estévez, per bé o per mal, sempre és protagonista. Geni i figura.