Reyes Estévez, homenatjat

Amb un aspecte impe­ca­ble, ros­tre bru en extrem, saba­tes bri­llants, ame­ri­cana fosca, camisa blanca i texans, Reyes Estévez va anar dimarts a reco­llir el tro­feu d'home­natge per la seva car­rera espor­tiva durant la Diada de l'Atle­tisme Català. Per la seva apa­rença –si ha gua­nyat pes és del tot imper­cep­ti­ble– ningú no diria que ja fa qua­tre anys del seu últim gran cam­pi­o­nat, l'euro­peu de Bar­ce­lona 2010, que el va dei­xar a les por­tes del podi de la seva distància vital, els 1.500 m. Poc després es va veure esquit­xat, no pas con­dem­nat, per l'ope­ració Lle­brer con­tra el dopatge i un cop va haver tor­nat a Cata­lu­nya va inten­tar sense èxit reen­gan­xar-se a l'atle­tisme en una nova espe­ci­a­li­tat, els 3.000 m obs­ta­cles. Però al cap d'un temps va desis­tir. “No m'hi veia prou segur. Amb els salts, els genolls i els ten­dons se'n res­sen­tien i vaig veure que no pagava la pena tor­nar si no acon­se­guia el nivell ade­quat”, expli­cava després de l'acte de dimarts al Con­sell Català de l'Esport. Reyes, de ben segur un dels mig­fon­dis­tes amb més talent que ha tin­gut l'atle­tisme català, ha aban­do­nat l'alta com­pe­tició, però no ha dei­xat de prac­ti­car esport i una evidència és el seu aspecte, for­jat en els rodat­ges camp a través pel parc de Coll­se­rola, amb el punt de par­tida a Sant Cugat del Vallès, on ha fixat la seva residència.

Estévez diu que s'ha pres un parell d'anys sabàtics pen­sant cap on havia d'enca­mi­nar la seva nova vida més enllà de la com­pe­tició. Té clar que vol con­ti­nuar vin­cu­lat a l'esport i que entre setem­bre i octu­bre es poden començar a acti­var alguns pro­jec­tes. En tot cas, era dia d'home­nat­ges i un bon moment per fer balanç. “L'atle­tisme ha estat la meva vida, m'ho ha donat tot i m'ha for­mat com a per­sona. He cone­gut gent mera­ve­llosa que sem­pre m'ha fet cos­tat i en aquest acte he pogut tenir una mos­tra d'això. Els valors de la dis­ci­plina i el sacri­fici que et dóna l'esport t'aju­den després en molts altres àmbits de la vida”, refle­xi­o­nava. Reyes va ser un valor precoç. Manuel Car­rasco va ser el seu des­co­bri­dor a Cor­nellà i en cate­go­ria ben­ja­mina ja va esta­blir un rècord d'Espa­nya (3:06). El tècnic cor­ne­lla­nenc el va guiar en les pri­me­res pas­ses, però l'espi­gat Estévez apun­tava molt amunt i va arri­bar l'hora de dei­xar-lo volar fins a les cotes més altes. Amb catorze/quinze anys va rebre una beca per a la Blume i després va començar la seva nova vida al Cen­tre d'Alt Ren­di­ment de Sant Cugat, al cos­tat de Gre­go­rio Rojo. “Va ser com un segon pare. Va ser el meu men­tor i qui em va por­tar al màxim nivell. Sem­pre he dit que gran part de tot el que he acon­se­guit ho dec a ell”, recor­dava. L'estima i l'admi­ració entre Reyes i Gre­go­rio era mútua. “He cone­gut atle­tes de molt nivell, però cap amb la força natu­ral de Reyes. A Europa no n'hi ha cap que corri d'una manera tan eficaç”, des­ta­cava el des­a­pa­re­gut entre­na­dor a l'octu­bre del 1999. Feia un parell de mesos que Reyes havia pro­ta­go­nit­zat la cursa de la seva vida, la final dels 1.500 m del mun­dial de Sevi­lla, en què va esta­blir una nova marca per­so­nal (3:30.57), només superat pel més gran de l'espe­ci­a­li­tat, el mar­roquí Hic­ham el Guer­ruj (3:27.65) i el kenyà Noah Ngeny (3:28.73).

El pal­marès del mig­fon­dista català és molt més extens i s'hi podrien des­ta­car molts altres resul­tats, com ara el títol euro­peu de Buda­pest el 1998 o el sub­cam­pi­o­nat mun­dial en pista coberta a Lis­boa el 2001, sem­pre en 1.500 m. La seva bri­llant tra­jectòria, però, va tenir un epíleg fosc per la seva vin­cu­lació amb l'ope­ració Lle­brer. “Sem­pre he dit que he estat net, però em va tocar viure aquell mal tràngol. No ho desitjo a ningú”, encara rei­te­rava aquesta set­mana en el Con­sell Català de l'Esport. En tot cas, la figura de Reyes mai no ha dei­xat indi­fe­rent. Ha estat i és un tipus carismàtic, com encara es va poder apre­ciar en la Diada de l'Atle­tisme Català, recla­mat fins i tot per algu­nes de les auto­ri­tats per fer-s'hi foto­gra­fies. Com deia un col·lega de pro­fessió, Estévez, per bé o per mal, sem­pre és pro­ta­go­nista. Geni i figura.