Aquest mun­dial èpic i exu­be­rant ha ofert tants pics emo­ci­o­nals, girs sor­pre­nents i com­mo­ci­ons que ha sem­blat una tem­po­rada de Juego de tro­nos, esca­bet­xa­des inclo­ses. Aquest mun­dial ha tin­gut de tot, i, pri­mer de tot, gols a tones que són carn d'anto­lo­gia, com aquell amb què el Van Per­sie vola­dor va començar a obrir en canal Espa­nya, o, minuts després, el de Rob­ben amb caval­cada i dri­blatge a Casi­llas. O aquell d'eslàlom i paret, tan cate­dra­lici com ja clàssic en el reper­tori, amb què Messi va obrir el compte mun­di­a­lista, o aquells dos míssils impa­ra­bles de Suárez el mateix dia que va exhi­bir la cara i la creu del seu catàleg. O la voleia amb què Cahill va empal­mar una pilota arri­bada de l'estra­tos­fera en l'Austràlia-Holanda. O la no menys impro­ba­ble amb què la sen­sació James Rodríguez cul­mi­nava un rondo aeri tan sor­pre­nent com ho ha estat sem­pre la corat­josa Colòmbia. I els gols tenen més mèrit perquè els por­ters també han parat com mai. Ho han fet Neuer i Romero, rival del pri­mer en la final mercès a haver esde­vin­gut heroi a petició del jefazo Masc­he­rano. I Navas, irre­duc­ti­ble com tots els ticos, i Ochoa, frontó inver­sem­blant per a Ney­mar, i Howard, 16 para­des, stak­ha­no­vista insòlit con­tra Bèlgica.

Aquest mun­dial deixa també cal­freds, de la quei­xa­lada que va ser la creu de Suárez a l'entrada amb que Zúñiga va frac­tu­rar l'esquena de Ney­mar i el guant de Bra­sil; i lliçons de dig­ni­tat d'equips que no s'han ren­dit ni en arri­bar a la dutxa, i una geni­a­li­tat nivell Panenka: la de Van Gaal reser­vant un canvi durant 121 minuts per treure al por­ter suplent per parar els penals. I ens ha lle­gat tres obres mes­tres: un com­bat etern i bellíssim entre Angla­terra i Itàlia i dues gole­ja­des estre­pi­to­ses i refe­ren­ci­als per sem­pre més: la dels holan­de­sos clau­su­rant un lus­tre de domini de la roja i, sobre­tot, la d'Ale­ma­nya al Bra­sil amfi­trió, reduït a la mínima expressió a còpia de viure de ren­des i el crac de torn, i al que els modèlics ale­manys –amb Klose avançant Ronaldo com a record­man gole­ja­dor, a més– van tor­nar a l'era fosca pre­Pelé, la del Mara­ca­nazo, mal­son reduït ara per com­pa­ració a la cate­go­ria de joc de nens.

I queda, encara. Un clímax que ens retro­trau al 86 i al 90 com si Messi hagués de ser Mara­dona, com si no fos ja molt més. Queda el xoc entre l'Ale­ma­nya botxí, el millor atac, i l'Argen­tina para­do­xal que havia de tenir el millor atac però que té la millor defensa. Queda saber si Sabe­lla farà prou amb el for­re­llat i Messi o si l'admi­ra­ble bloc de Low encara ens reserva una exhi­bició final. La clau pot­ser la va dei­xar dita aquell Di Stéfano que ho va ini­ciar quasi tot i que marxa en ple mun­dial. Allò de “no hi ha cap juga­dor millor que tots junts”. Que consti que Messi, fins ara sol en atac, ja li ha dut la contrària a la saeta i ha acre­di­tat que sí que pot ser-ho, ni que sigui a flai­xos, amb els quals sovint és sufi­ci­ent. Però els que demà ani­ran tots junts per fre­nar-lo són ale­manys. Els del mirei­razo, ni més ni menys. Que­den com­mo­ci­ons.