En l'article de la setmana passada explicava perquè, des del mundial de l'any 1982, no vull (però potser ara és un “no volia”) que guanyi la selecció alemanya: havia pactat vergonyosament amb Àustria el resultat d'un partit amb el qual els dos equips es classificaven a costa d'Algèria. Però, de fet, els orígens d'aquesta antipatia provenen del primer mundial que puc recordar i que, precisament, va celebrar-se l'any 1974 a Alemanya, on hi va haver una selecció que va jugar un futbol total i brillant que d'alguna manera va inaugurar la modernitat futbolística: Holanda, la taronja mecànica que entrenava Rinus Michels, liderava Johan Cruyff i de la qual també formaven part jugadors com ara Krol, De Jong, Neeskens i Johnny Rep. Un equipàs que, evidentment, jo volia que guanyés aquell mundial que es va endur l'Alemanya de Beckenbauer. Els dos equips van disputar la final a l'Estadi Olímpic de Munic: els alemanys van guanyar 2 a 1 i els holandesos van haver de conformar-se a ser els vencedors morals del campionat. Aleshores vaig considerar que Alemanya practicava un joc eficaç però que, si m'havia d'agradar el futbol (i aleshores m'hi havia iniciat plenament amb el Barça de Cruyff), era per altres maneres de jugar-hi a les quals no són alienes una vocació clarament ofensiva i una certa dimensió estètica. Tant és així que, com que el joc i també els afectes varien amb el temps, poc he pogut estimar la selecció holandesa del present mundial, que, renegant de la seva millor tradició covada a l'Ajax, ha jugat a especular i que va ensopegar amb un altre equip capaç de superar-lo amb una actitud semblant.

El cas és que la semifinal entre Holanda i l'Argentina és un exemple paradigmàtic d'una manera de concebre el futbol que faria que deixés de veure'n. L'avorriment és immens si ningú s'arrisca, si tothom especula, si cada equip deixa la iniciativa del joc a l'altre i cap l'assumeix. L'actitud d'Holanda va fer que ni tan sols desitgés que es vengés de la derrota que va patir contra l'Argentina a la final d'aquell mundial de la infàmia que va celebrar-se l'any 1978. Aquella victòria futbolística va tenir lloc a l'Argentina de la dictadura, que va capitalitzar-la i va ajudar a perpetrar-la amb la pressió (i possiblement el suborn) als jugadors de la selecció peruana, que es van deixar vèncer per 6 a 0 en l'últim partit de la segona lligueta, que aleshores donava accés directe a la final al primer classificat de cada grup. El Brasil (ai, el Brasil) i l'Argentina van quedar empatats en el grup B, però la segona va passar per una diferència de gols que va ser possible pel 6 a 0 contra Perú, el govern del qual havia col·laborat amb la dictadura argentina (i les altres que hi havia a l'Amèrica del Sud: Xile, el Brasil, el Paraguai, Bolívia, l'Uruguai) en la sinistra operació Còndor, màxima expressió del terrorisme d'estat. En fi, és clar que aquella Argentina no era la d'ara, però la seva selecció mai no m'ha meravellat. Ni tan sols aquella de Maradona que va vèncer amb “la mà de Déu”, que, de fet, era el puny d'en Diego marcant el primer gol (el segon va ser antològic) a Anglaterra en els quarts de final de Mèxic 86. Tampoc m'alegra la de Messi, que sembla tan trist al camp que algú ha dit que hi deambula com el jove Werther.

Així, doncs, avui aniré a favor d'Alemanya? La veritat és que m'estranya, però és la selecció que ha fet un futbol més convincent. Quaranta anys després d'aquella final entre Alemanya i Holanda, els primers semblen els hereus del futbol que aleshores van fer els segons. Amb un parell de noms s'entreveuen els fils de la transmissió d'aquest llegat: Cruyff és el referent de Guardiola, actual entrenador del Bayern, que aporta l'espina dorsal a la selecció alemanya. L'obra mestra del futbol associatiu d'aquest equip van ser els deu minuts en què va marcar quatre gols al Brasil (convertida en no-res, esclafada la seva gran tradició amb un especulador com Scolari i una manca de talent sorprenent) passant-se la pilota dins l'àrea d'acord amb una manera de jugar que sembla que exaspera Beckenbauer, el líder d'aquella Alemanya d'antany. Ara no només guanyen, sinó que, a més, convencen.