Una nació abraçada
No va ser un bon partit, no cal que ens enganyem. I ja era de matinada quan vaig deixar el sofà de casa i em vaig posar una cadira a dos pams de la televisió. Eren els penals. Uns penals únics. Penals de semifinal mundialista. Poques vegades els hem vist. M'hi vaig amorrar literalment, al televisor. Inquiet. A la ratlla del mig del camp les càmeres enfocaven Javier Mascherano dient a Romero “avui seràs un heroi”. Ho repetia vocalitzant tant que l'enteníem sense micro. I ho fou. Dues aturades que em van fer botar en la cadira i alçar els braços. La segona… oh! la segona! que difícil és fer això...
I a la banda tothom estava abraçat. I ho estava a la grada. I ho he vist després en fotos i vídeos que mostren una imatge impressionant. Famílies abraçades a casa. Amics abraçats de genolls davant el televisor encara amb el nas més a prop del plasma que no el tenia jo. Avions on el capità radiava la tanda mentre els passatgers s'abraçaven entre ells. Bars on la gent s'alçava de les taules per a abraçar-se als desconeguts que portaven l'albiceleste mentre Pablo Giralt es quedava sense veu narrant una vegada i una altra el gol de Maxi ‘vamos carajo! vamos carajo!, vamos carajo!!!'.
Sé que serà difícil. Alemanya és un equip immens. No és només que es va enfonsar el Brasil l'altre dia. És que els alemanys juguen molt. Molt. Si guanyen el mundial estic segur que no serà per sort sinó perquè se'l mereixen. Són els favorits.
Però davant tindran una nació sencera, abraçada. I també molts que ens abraçarem a ells, emocionats per la passió. Per la passió que els fa viure el futbol, aquest esport que tant ens agrada, com si allò fos la vida completa, beguda a glops intensos, sense coartades ni prevencions.
Va, Argentina! Va!!